En tombar el segle, la recuperació de l’activitat agrícola (després de la fil.loxera) va permetre un creixement de l’activitat econòmica i de la població. A Vilafranca la població va passar de 8.586 habitants el 1920 a 9.822 el 1930, que representa una cinquena part de la de l’Alt Penedès. Del total de població de 1930, el 48% (4.713) eren homes i el 52% (5.109), dones.
Sabem, també, que aquesta població estava agrupada en 2.698 famílies, cosa que implica una mitjana de 3,64 habitants per família. Aquestes famílies estaven distribuïdes en 1.990 habitatges, és a dir, en alguns casos vivien dues famílies en el mateix habitatge. Per últim podem dir que d’aquests habitatges 226 tenien un pis, 860 en tenien dos i 999 en tenien tres. Els sous dels treballadors eren insuficients per mantenir les seves famílies i l’única forma de subsistir era mitjançant el treball dels nens i de les dones que, encara que minsos, ingressaven algun sou a la llar.
- Una represa, però, que no comportà canvis estructurals a nivell de les activitats econòmiques, sinó que implicà un increment de les ja existents i tradicionals, molt lligades a la producció agrícola. Potser un dels aspectes més destacats és la creació del Banc del Penedès el 1921. La producció vitivinícola continuava sent la base de la producció agrícola, i això implicava una certa inestabilitat, pel fet de dependre fonamentalment dels mercats exteriors, combinant-se anys de preus molt alts i altres de baixos.
- Aquesta activitat vitivinícola anava acompanyada d’una activitat industrial complementària com la destil·lació d’alcohols, les boteries, les indústries de maquinària agrícola… Les activitats relacionades amb la construcció eren una altra branca forta de l’economia industrial: bòbiles, pedreres, construcció… Una economia que, tot i tenir un balanç comercial favorable, com assenyala Mas i Perera, continuava important productes bàsics com els cereals, els adobs, les farines i els carbons vegetals.
Els treballadors a la Vilafranca dels anys vint
La informació que oferim a continuació ha estat elaborada a partir del “Censo patronal y obrero” de 1928 que es conserva en els fons de la documentació municipal de Vilafranca que es troba a l’Arxiu Històric Comarcal de Vilafranca del Penedès. Les grans dades de què ens forneix aquest “Censo” estan resumides al quadre 1. En total hem comptabilitzat 554 empreses i 1.239 treballadors. Això implica una mitjana de 2,2 treballadors per empresa, és a dir, una estructura industrial de caire tradicional i de dimensions reduïdes. Tot i que, com veurem, hi ha grans diferències entre els diversos sectors industrials. Aquesta població treballadora representa el 12,6% de la població vilafranquina. La taxa general del 12,6% de població treballadora al comerç i la indústria varia molt per sexes. Així, la taxa d’activitat comercial i industrial de les dones seria del 3,75%; mentre que per als homes seria del 22,2%. La incorporació de la dona al treball assalariat fora de la llar era, en aquells anys, molt minsa.
Els principals sectors econòmics, pel que fa al nombre de treballadors, eren el comerç (amb el 35% del total de treballadors), la construcció (amb el 12%), la fusta i el suro (amb el 10%), la confecció (9%) i l’alimentació (8%). Una vila dedicada, en bona part, al comerç, on les activitats industrials són complementàries a l’agricultura i a aquest comerç.
Dones i homes al món del treball
Dels 1.239 treballadors, el 84,5% correspon a homes i el 15,5% a dones. Abrusadora majoria del sexe masculí a nivell general, tot i que la situació s’inverteix en el tèxtil i la confecció (18% d’homes i 82% de dones). Només en un altre sector la presència percentual de dones és important: en el comerç, on s’apropa al 10%. En aquests tres sectors treballen el 91% de les dones treballadores. A ressenyar que la immensa majoria de dones que treballen són menors de 18 anys, i sembla lògic pensar que les poques que treballaven ho feien abans de casar-se. Els homes representen el 100% dels treballadors al transport, als serveis públics, a les gràfiques i editorials, a la ceràmica i el vidre, al cuir i la pell i a les anomenades altres activitats.
Vilatans i comarcans
Del conjunt de treballadors que treballen a les empreses vilafranquines, només 52 són de fora de la vila (un 4,2%). Els treballadors de la comarca que treballen a Vilafranca representen prop d’un 10% a la fusta i el suro, al tèxtil i als transports. Els treballadors de la comarca responen a dues característiques: per una banda són treballadors especialitzats, com en els casos de la fusta i el suro i els transports, o mà d’obra barata, majoritàriament femenina, com en el cas del tèxtil.
L’edat dels treballadors
Pel que fa a l’edat dels treballadors, quasi les dues terceres parts tenen entre 19 i 40 anys, una quarta part té menys de 18 anys, i una cinquena part del total té més de 40 anys. Aquesta composició general varia per sectors, així els menors de 18 anys són majoria al tèxtil (78%) i la confecció (47%). Mentre que els de més de 40 anys tenen importància en el comerç (26%) i el transport (30%) (vegeu el quadre 3). Els menors de 18 anys representen més d’una quarta part dels treballadors en el tèxtil, la confecció, la metal·lúrgia (26%), la fusta i el suro (31%), i les gràfiques i editorials (44%). Aquests cinc sectors agrupen el 54,3% dels menors de 18 anys que treballen a la vila.
Pel que fa als majors de 40 anys, representen més d’una cinquena part del total en el comerç, el transport, la construcció (20,1%), l’alimentació (19,2%), els serveis públics (29,4%) i el cuir i la pell (33,3%). Els que tenen entre 19 i 40 anys són més de la meitat a tots els sectors excepte en la confecció i en el tèxtil.
L’estructura de les empreses
L’estructura de les empreses a la vila era més aviat petita , amb una mitjana de dos treballadors per empresa. Una estructura industrial i de serveis on predomina la minúscula empresa, de caire familiar. Ens tornem a trobar amb un indicador del poc desenvolupament industrial. Si filem una mica més prim, podem dir que una tercera part dels treballadors treballen en empreses d’un a cinc treballadors; que una cinquena part ho fan en empreses de sis a deu treballadors; que una quarta part ho fan en empreses d’onze a vint-i-cinc treballadors; i que només un 15% treballen en empreses de més de vint-i-cinc treballadors. Els sectors amb més concentració de treballadors per empresa són els de serveis públics (amb vuit treballadors per empresa), els transports i el tèxtil (amb sis) i la construcció (amb quatre). Les empreses que tenen més de 26 treballadors són dues del comerç, una de la confecció, una del transport i dues del tèxtil. En total sis empreses que ocupen 186 treballadors, és a dir, una mitjana de trenta-un treballadors per empresa.
El món del treball a la vila
Podem sintetitzar les dades que ens ofereix el “Censo” dient que Vilafranca té un limitat desenvolupament de les activitats industrials i de serveis en relació a la mitjana catalana a finals dels anys vint. Inferioritat que trobem reflectida en l’estructura de les empreses amb un baix percentatge de treballadors per empresa: dos. També en el predomini del comerç dins dels sectors econòmics i la poca importància que tenen activitats tan importants per al desenvolupament industrial com el tèxtil i la metal·lúrgia.
En el perfil de l’activitat industrial i de serveis a Vilafranca a finals de la dècada dels vint, destaca el seu estret lligam amb l’agricultura i el comerç, és a dir, activitats tradicionals realitzades de forma bastant tradicional. Per últim, referent a aquest tema, podem assenyalar el baix nombre de treballadors a la indústria i els serveis respecte al conjunt de la població (al voltant del 13%).
Pel que fa a la població treballadora, ja hem vist que la immensa majoria són homes, prop del 85%. També, hem vist que la majoria són persones entre els 19 i 40 anys, és a dir, adultes, tot i que, també, hem ressenyat la importància dels menors de 18 anys, que representen una quarta part dels treballadors. Per últim ens hem fixat en la procedència geogràfica d’aquests treballadors i hem constatat que la major part són vilafranquins.
