El paper de l’Estació Enològica de Vilafranca

La saturació dels mercats vinícoles mundials juntament amb l’arribada de la fil.loxera al Penedès a partir de 1887 dibuixaren un context de crisi davant del qual els diferents sectors socials afectats de la nostra comarca reaccionaren tot cercant les solucions i les respostes més adequades.
D’una banda, els propietaris intentaren reforçar el seu rol socioeconòmic a través d’exercir un cert lideratge en les tasques de la replantació, l’articulació d’un resistencialisme davant de les reivindicacions pageses i el foment d’una infraestructura associativa dintre de la qual destacaren a nivell vilafranquí la Cambra Agrícola, fundada el 1891, i el Centre Agrícola, casa pairal dels propietaris locals. Al seu torn, els pagesos assumiren la major part de l’esforç del procés de reconstrucció del vinyar penedesenc i posaren en marxa un procés de reivindicacions socioeconòmiques que es vehiculà a través d’unes estructures associatives que anaven des de plantejaments netament sindicalistes, protagonitzats per organitzacions com ara la FTARE (Federació de Treballadors Agrícoles de la Regió Espanyola), la FCSOAABP (Federació Comarcal de Societats Obreres Agrícoles de l’Alt i el Baix Penedès), la FNOAE (Federació Nacional d’Obrers Agrícoles d’Espanya) i la UR (Unió de Rabassaires), fins al cooperativisme de consum i el mutualisme.

Fou llavors quan el binomi renovació tècnica-cooperativisme passà a ser divulgat a gran escala com a estratègia ideal de lluita contra la crisi i contra els problemes estructurals de la vitivinicultura penedesenca. En aquest context, el 1902, sota el patronatge dels propietaris agrícoles i dels comerciants exportadors de vi, es fundà l’Estació Enològica de Vilafranca, institució que havia de jugar un gran paper en la difusió d’aquest missatge renovador que estava en consonància amb les polítiques agronòmiques portades a la pràctica des de feia temps als principals països europeus i alguns d’americans. La consigna era clara: la crisi vinícola havia de ser vençuda amb l’adopció de les noves tecnologies i l’associacionisme de caire cooperativista.

El grup dels propietaris agraris participà decididament en aquesta tasca, ja que tant els mètodes que s’empraren com els objectius que es perseguien coincidien plenament amb la seva visió del que havia de ser el món rural. Ben aviat l’Estació Enològica establí línies de col.laboració amb les institucions més representatives de l’agricultura d’ordre de tot Catalunya i també amb les de la comarca. Aquest fet quedà ben demostrat per les relacions que mantingué amb les cambres agrícoles oficials de diferents localitats, o amb les associacions de propietaris com el Centre Agrícola de Vilafranca; per la seva presència als congressos de la FACB (Federació Agrícola Catalana Balear), sobretot en aquells en què es tocà la temàtica vitivinícola i la cooperativa; i per la celebració de conferències a l’IACSI i la participació en els programes d’ensenyament agronòmic endegats per la Càtedra Pere Grau dels Estudis Universitaris Catalans i l’Escola Superior d’Agricultura de Barcelona.

Els programes d’ensenyament ambulant posats en funcionament per l’Estació, ja a partir de l’etapa de Claudi Oliveras com a director del centre (1902-1907), comptaren també amb la col·laboració entusiasta dels propietaris, a petició dels quals es feren conferències i “conversas” pels pobles de la comarca i de fora. A més, no hem d’oblidar que aquest col.lectiu social no es limità a ésser un subjecte passiu en aquesta mena d’actes. Alguns destacats representants del món dels hisendats treballaren conjuntament amb els tècnics de l’Estació en la preparació d’aquestes conferències, com fou el cas del propietari Marc Mir de Sant Sadurní, que acompanyà esporàdicament els tècnics vilafranquins en algun d’aquests actes.

  1. Altrament, els propietaris foren un dels grups socioeconòmics amb un protagonisme més accentuat dintre dels cursos d’enologia que es feren a l’Estació a partir de l’any 1909. La seva presència es detecta de manera important als “cursos breves intensivos de enología”, als “cursos de análisis comerciales de vinos”, als “cursos de prácticas metódicas de degustación de vinos” i a l’Associació de Tastadors.
  2. Foren també preferentment els propietaris els que es beneficiaren del servei de consultes, per correu primer i telefònic més tard, que muntà l’Estació Enològica. Aquest servei irradià els seus efectes a tot l’Estat espanyol i de manera puntual a alguns països estrangers.

D’altra banda, resultà també molt significatiu el sistema d’assessorament i de préstec de màquines que l’Estació establí durant aquells anys. Els seus tècnics es desplaçaven fins a les finques de la comarca que ho sol·licitaven i allà s’ensenyava a identificar i combatre les plagues, i a muntar i fer funcionar correctament els nous cellers i maquinària de vinificació que alguns propietaris estaven instal·lant.

Al seu torn, els propietaris col·laboraren en diferents projectes d’investigació i campanyes divulgatives de l’Estació, entre els quals cal destacar la recollida de mostres per iniciar la confecció de l’anomenat Casier, i la tasca conjunta feta l’any 1915 per intentar fer front al gran atac del míldiu.

El sector dels petits propietaris i parcers va rebre en menor mesura l’influx de les iniciatives de l’Estació. L’existència d’un seguit d’obstacles de caire estructural, bé relacionats amb el funcionament intern de l’entitat, bé amb la realitat global de l’àmbit comarcal i del moment històric, impediren un major aprofundiment d’aquesta tasca.

Estretament relacionada amb el tema de la col·laboració mútua entre els propietaris i el centre vilafranquí es desenvolupà també la tasca difusora del cooperativisme vitivinícola. L’Estació participà activament en la fundació i assessorament dels cellers cooperatius del Vendrell, Llorenç, Moja, les Cabanyes, etc.

Si els lligams amb la classe propietària foren un element fonamental a tenir en compte a l’hora de veure l’arrelament a Vilafranca i a la comarca de l’Estació Enològica, l’altre sector socioeconòmic en què es recolzà el centre tècnic vilafranquí fou el dels comerciants exportadors.

De fet la major oferta de formació tècnica en forma de cursos especialitzats es féu pensant en ells. Els “cursos de análisis comerciales de vinos”, els de “prácticas metódicas de degustación de vinos”, la participació en els “cursos breves intensivos de enología” i el patrocini directe de l’Associació de Tastadors són uns clars exemples d’aquest fet.

L’Estació oferí també als exportadors participar en programes experimentals comuns enfocats cap a la recerca de noves expectatives comercials per als vins i mostos de la comarca, i cap a un servei de consultes i un de préstec de maquinària enològica. Al seu torn, el centre tècnic vilafranquí es beneficià de la seva relació amb els exportadors per emprendre molts dels seus programes experimentals i per entrar en contacte amb cases constructores d’aparells enològics d’alguns països estrangers amb l’objectiu de perfeccionar el seu utillatge de celler i de laboratori.

Les sempre deficients dotacions econòmiques que l’administració estatal enviava a l’Estació afavoriren la inclinació de l’entitat tècnica vilafranquina cap als sectors vitivinícoles més potents de la comarca, tot cercant els recursos materials necessaris per posar en funcionament els seus projectes. Cases fortament arrelades a Vilafranca com J.B. Berger, D. Montserrat, M. Torres, Jean Mory, etc. mantingueren sempre vincles molt estrets amb la institució vilafranquina.

Els lligams entre l’Estació Enològica i els exportadors es consolidaren a mesura que la primera accentuà la seva intervenció en la dinàmica de l’exportació. Aquest extrem adquirí notable importància en l’afer de l’oficialització i la tramitació dels certificats d’exportació per al mercat alemany. La intervenció en la problemàtica del mercat francès i en la del suís es féu també en clau de suport al sector comercial exportador, i el mateix cal dir pel que fa als mercats ultramarins, en especial l’Argentí.

Quant a la tasca experimental del centre, constatem una vegada més el fet que aquesta activitat es féu quasi sempre tenint present la necessitat d’optimitzar els processos de producció i de comercialització.

La creixent pressió i la competència de la producció vínica mundial havia d’estimular alguna mena de resposta encarada a fer front a les crisis de malvenda del vi. Partint d’aquesta premissa, des del sector tècnic vilafranquí més conscienciat encapçalat pels tècnics de l’Estació Enològica, s’apostà per un model de creixement que insistí en un seguit d’aspectes, com ara la modernització del conreu de la vinya i l’obtenció de nivells de productivitat més elevats. Això significava l’aplicació de tècniques de cultiu cada vegada més intensives que, en el cas de la vinya, implicaven l’abandonament progressiu de les feines manuals i l’adopció de sistemes d’adobat, de cultiu i de poda innovadors.

No menys important era el tema pel qual també s’interessaren els tècnics de l’Estació relacionat amb la millora dels sistemes de vinificació. Es cercava en aquest àmbit d’assolir una rendibilitat econòmica superior basada en una reducció de les despeses necessàries per obtenir un hectolitre de vi i en la posada en funcionament de tècniques de vinificació alternatives com l’anomenada “vineria”.

Cap d’aquests projectes, cap d’aquestes iniciatives eren, però, un fenomen exclusiu del Penedès. Una aproximació a la política agronòmica que duien a terme els principals països estrangers durant aquells anys ens oferiria dades sobre fins a quin punt les propostes de l’Estació Enològica estaven en clara sintonia amb una aposta generalitzada que s’estava fent per fomentar una agricultura intensiva i encarada cap la conquesta dels mercats internacionals. La constatació d’aquest fet fou l’aparició d’un nombre important de centres d’ensenyament agronòmic relacionats amb les indústries lletera i formatgera als països del centre i el nord d’Europa. La versió local d’aquest fenomen per a tots els països vitivinícoles del centre i del sud del continent fou la proliferació d’escoles de viticultura i estacions enològiques, sobretot a França, Itàlia, Alemanya, Suïssa i Espanya.

Racionalització dels processos de producció; conservació i ampliació de les quotes de mercat per a les produccions pròpies. Vet aquí la base damunt la qual es féu també necessari el disseny d’unes infraestructures legals que servissin per protegir les diferents produccions zonals. D’aquí sorgiren les polítiques estatals encaminades a la creació de denominacions d’origen. L’adopció del que en aquest àmbit s’estava fent a França fou presentat com el model a seguir.

Ara bé, la comercialització a nivell internacional dels diferents vins de cada zona i país, col·locats sota la protecció de denominacions d’origen, implicava el compliment d’unes condicions prèvies. La primera era l’abandó de les velles pràctiques enològiques i comercials basades en la “fabricació” de vins pseudoartificials i en la imitació de vins d’altres zones. La segona, com a conseqüència de l’anterior, significava la potenciació de les produccions típiques locals, per la qual cosa es recomanava treballar en la millora de la qualitat i emprendre estudis exhaustius per conèixer-ne les característiques. A causa d’aquestes circumstàncies, resultava de primera importància la confecció de projectes globals com el del Casier del Penedès fet pels tècnics vilafranquins durant els anys centrals de la segona dècada d’aquest segle i que, amb totes les seves mancances, fou el primer gran estudi dels vins de la comarca.

Basant-se en tots els factors exposats fins aquí, l’Estació Enològica de Vilafranca proposà l’adopció d’un seguit de mesures i de projectes que no sempre gaudiren d’un seguiment general a la comarca. La increïblement tardana constitució de la Denominació d’Origen Penedès, que no es posà en funcionament de forma efectiva fins el 1976, i la conseqüent assumpció d’una política de prestigi per als vins de la comarca demostren fins a quin punt existí una notable distància entre les propostes dels tècnics de l’Estació Enològica i allò que s’acabà fent en la pràctica més tard. Alhora, les especials circumstàncies del moment històric destorbaren altres iniciatives com ara una major difusió del cooperativisme vitivinícola a la contrada.

No obstant la constatació d’aquests fets, la coincidència d’interessos i de projectes entre els grups benestants agraris i comercials i la institució tècnica vilafranquina hagué de provocar un bon grapat de fenòmens que contribuïren notablement a dissenyar el futur de la comarca i de fora, ja que tot i els estrets marges de maniobra en què es mogué sempre l’entitat, acabà per esdevenir un dels centres més dinàmics de tot l’Estat. El seu director, Cristòfor Mestre, fou l’encarregat pel Ministeri de Foment de fer els projectes de les estacions enològiques que es fundaren a Jumilla (1912), Felanitx (1913), Almendralejo (1916) i Carinyena (1925). Així mateix, la institució vilafranquina fou declarada l’any 1933 estació matriu. Aquesta disposició legal significà que tots els enginyers agrònoms que cursaven l’especialitat d’enologia i volien entrar al servei de l’Estat, havien de fer prèviament una temporada de pràctiques i de servei a l’estació vilafranquina que aviat celebrarà el seu centenari.

Autor entrada: fullinter

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *