La primera referència que hi ha de l’hoquei patins a Sant Sadurní data de l’estiu de 1951, quan per la revetlla de Sant Jaume es va muntar un partit d’exhibició amb jugadors d’altres clubs, a una pista de ball de l’Ateneu adaptada a les dimensions d’una pista d’hoquei patins.
Aquell va ser el primer d’un seguit de partits d’exhibició que es van anar jugant de nit durant tot l’estiu, organitzats per un sadurninenc d’adopció, de nom Agustí Gost. Gost, que havia jugat a hoquei a Sallent, havia anat a viure a la capital del cava feia pocs anys, en obtenir la plaça de secretari del Jutjat. Com que era representant d’una casa de venda de màquines d’escriure, de seguida va relacionar-se amb l’Ateneu, entitat a la qual va proposar la creació d’una secció d’hoquei patins. Una proposta que va venir arran a la voluntat dels socis de l’Ateneu de promocionar l’esport, i que té com a precedent la prohibició per part de l’alcalde de formar un equip de futbol que pogués fer ressorgir l’antiga rivalitat que hi havia hagut amb l’equip del Centre.
Paral·lelament als partits d’exhibició, durant tot l’estiu Gost va ensenyar a patinar un grup de nois de la vila, fins a sortir-ne un equip d’hoquei del poble. Aquella mateixa tardor van debutar com a equip del Centre a la categoria de Segona B, amb un equip jove on només hi havia un jugador de fora del municipi. Un any després, el Centre aprofità l’auge d’aquest esport a Sant Sadurní per crear el seu equip, format eminentment per jugadors professionals, procedents de Primera Divisió. Aquell any 1952 es va reviscolar la tradicional rivalitat que havia existit entre els dos clubs de Sant Sadurní, i durant dues temporades consecutives tots dos equips van pujar de categoria, fins a Primera Divisió Regional, la màxima categoria, en la qual l’any 1955 el Noia quedaria quart. Dos anys més tard, l’equip del Centre perdé categoria i, com a conseqüència d’això, desaparegué, concentrant-se en endavant tota l’afecció local d’hoquei patins en el CE Noia. Als anys cinquanta, va destacar com a jugador local Enric Roca, que va arribar a ser jugador internacional i entrenador de la selecció estatal.
A la temporada 69/70 es va crear la Divisió d’Honor, i el Noia va estar a punt de ser el primer a guanyar-la, ja que quedà segon. Un registre que va repetir a la temporada següent, quan va anar líder durant moltes jornades però que se’ls escapà en el darrer tram de la lliga; també es classificà per a la final de la Copa Generalísimo, que va perdre per 4 a 1 davant el Reus. Una final que li donà dret a participar el 71/72 per primer cop en un torneig internacional, la Copa d’Europa, de la qual va ser eliminat també pel Reus en primera ronda.
Aquest va ser el zenit d’una primera etapa del Noia. A partir d’aquest moment, va patir una davallada com a conseqüència de la jubilació d’alguns jugadors, la marxa d’altres a equips forans i la pèrdua de l’hoquei base. No obstant, mai va perdre la categoria (fins al 1994). Alguns fets significatius dels anys setanta i vuitanta són: el patrocini de les caves Freixenet (a partir de 1973); la creació de la Penya de l’Ateneu Agrícola Noia (1977), que reuní més de 300 socis; la constitució de l’escola d’hoquei base (1978), pensada per impulsar l’esport base i perquè aquest fos el planter del primer equip; el tercer subcampionat estatal de lliga (80/81); la inauguració del pavelló de l’Ateneu (setembre de 1981), després de trenta anys de jugar a la pista lateral; la participació en la primera Copa Cers (1983); el campionat d’Europa júnior (1984), entre altres. També val la pena destacar la creació l’any 1973 del Torneig de l’Amistat, per a equips juvenils, que començà amb quatre equips i va arribar a tenir-ne 32. Va ser un torneig de final de temporada que va disputar-se en disset ocasions i que va assolir un gran prestigi, fins a convertir-se en el més important d’Europa de la categoria juvenil.
Cap a principis dels vuitanta l’afecció a l’hoquei era tanta, que es va decidir fer un segon equip del Noia, com a plataforma de llançament de jugadors cap al primer equip. La força que va agafar el Noia B va ser tanta que a la temporada 85/86 va ascendir a Divisió d’Honor, i malgrat les pressions d’altres equips perquè el Noia no tingués dos conjunts a la màxima categoria, la Federació no ho va poder impedir perquè, legalment, no hi havia cap normativa que ho prohibís. Va ser l’única ocasió fins ara en què un club ha tingut dos equips a Divisió d’Honor, l’un patrocinat per Freixenet i l’altre per Castellblanch. La seva singladura per la màxima categoria va ser curta: va estar-hi un any i, al següent, va desaparèixer. Van ser uns anys també en què el primer equip va prendre part en competició europea diverses vegades, ara ja amb fitxatges de jugadors de fora. Tres grans fitxatges van rellançar el Noia, que va passar de ser un equip modest a ser un dels grans d’Europa: Joan Torner, Josep Enric Torner i Jordi Hom. Tres homes que, al costat d’una gran fornada de jugadors joves (Santi Carda, Ballabriga, Barceló…), encara desconeguts, portarien el club al seu punt més alt. Al 86/87 l’equip A va arribar per primer cop a la final de la Copa Cers i quedà tercer a la lliga; a més, al 1987 es va proclamar Sant Sadurní com a subseu olímpica d’hoquei patins per a la primera fase dels Jocs Olímpics de Barcelona’92, cosa que va fer que es remodelés el pavelló. Al 87/88, el vendrellenc Cisco Prats es va fer càrrec de la banqueta i quedà, per primera vegada, campió de lliga. Un equip físicament molt fort que al mateix any també s’imposà a la Recopa d’Europa i que fou finalista de la Copa del Rei celebrada a Oviedo (una final que no va jugar, en desacord pel fet que la televisió gallega tenia els drets televisius i el Noia reivindicava que el partit es retransmetés a tot l’Estat). A la temporada següent, els de Sant Sadurní van incorporar a les seves vitrines el màxim trofeu europeu, la Copa d’Europa, en derrotar a la final l’Sporting de Lisboa, i al 89/90 es va fer amb la primera edició de la Lliga Catalana i amb la Supercopa d’Europa, però va perdre la final de la Copa d’Europa davant el Porto.
- Però l’allau d’èxits esportius va tenir un alt preu, que el Noia avui encara està pagant. El pressupost del club aquells anys es va disparar, va començar a tenir problemes econòmics i, a més, es van quedar sense patrocinador del primer equip. La temporada 90/91 la va començar sense entrenador i amb l’amenaça dels jugadors de no presentar-se al primer partit de lliga si no cobraven els sous endarrerits. El patrocini que va fer a darrera hora Ron Negrita (durant dues temporades, fins que va tornar novament de Freixenet) va salvar temporalment la situació, però el forat que hi havia era immens. El 4 de gener de 1991 Josep Tubella deixa la presidència del Noia després de 18 anys, i el grup de suport que havia sorgit mesos enrere n’agafa el relleu. De cop i volta el Noia va veure com li marxaven quasi tots els jugadors i, a més, no tenia diners per fitxar ningú. Així és que es va veure obligat a iniciar una nova etapa i donar oportunitats als joves no professionals que pugessin del planter. Van ser uns anys en què l’equip va ocupar la part baixa de la classificació, lluitant sempre per la permanència, fins que al 1994 van baixar a Primera Nacional. Un fet traumàtic ja que mai havia perdut la categoria i que va ser paral·lel a un judici de Rafa Martín contra el club, a qui denuncià per acomiadament improcedent; el Noia va perdre el litigi judicial, va haver de pagar una suma important a Martín i el procés va estar a punt de culminar amb l’embargament de tot el patrimoni de l’Ateneu, però es va solucionar a darrera hora gràcies a uns creditors.
- El Noia només va estar un any a Primera. Amb els mateixos jugadors que l’any anterior, al 94/95 van quedar segons i van recuperar la màxima categoria. Es va seguir potenciant l’esport base i amb els anys ha anat recuperant posicions, fins a situar-se habitualment en la part mitjana-alta de la lliga i amb presència en competicions europees cada any. Al 1998 va viure una segona època d’or, aquesta vegada amb jugadors de casa, en guanyar per sorpresa la Copa del Rei jugada a Blanes contra l’Igualada, i dues setmanes després també guanyava la Copa de la Cers davant el Paço d’Arcos; és a dir, els dos títols que li mancaven. En l’any del cinquantenari, ha estat finalista de la Cers i semifinalista de la Copa del Rei, disputada al pavelló de l’Ateneu de Sant Sadurní.
