Tots els castells són l’Everest

Els 14 vuit-mil serien vies diferents per fer el gran castell.
És impossible equiparar una a una les muntanyes més altes del món amb els castells més importants.

Es va reunir sis alpinistes que fossin castellers, sis alpinistes que coneguessin les grans alçades, que haguessin estat a l’Himàlaia i a ser possible s’haguessin enfrontat a un cim 8.000, i que al mateix temps haguessin participat o intervinguessin en els grans castells. Perquè inicialment volíem fer un joc de sobretaula: fer comparances i equivalències entre els 14 cims que fan més de 8.000 metres i els castells anomenats de gamma extra.

MARC ARBÓS i BO

Guardaespardenyes dels Nens del Vendrell. Per la seva dedicació a la muntanya no pot anar als assaigs, ni fer castells. Va estar a l’Aconcagua l’hivern passat i al Paquistà l’any 1997, on va intentar una paret de roca i ha escalat el Yosemite (Califòrnia, EUA) i altres parets al Canadà. S’ha dedicat més a l’escalada que a l’alpinisme.

Les expedicions lleugeres, si no fas cim no ha pujat ningú, perquè és una cordada de tres o quatre persones i si no es fa la cordada no es fa res. En una expedició pesada igual fa el cim una de les 14 persones que la formen. I això ho trobo fluix.

XAVIER BAGES i GALLEGO

Fa molts anys que pertany a la colla dels Castellers de Vilafranca. Durant 10 anys ha estat a la comissió tècnica i 5 com a sotscap de colla. Va pujar en tots els primers castells de 9 de la colla. Retirat actualment de pujar, segueix participant activament en tots els castells. Ha estat un parell de vegades a l’Himàlaia, participant en un atac a un 8.000, al Makalú i ha assolit els cims més alts de bastants continents.

Nosaltres ens vam quedar investigant la torre de nou amb folre i manilles mentre els altres la feien. I això va fer molt de mal a la colla. El cap d’expedició va triar uns camins però no va trobar el bo. Les altres expedicions es van fixar en nosaltres i allà on vam deixar el castell és on ells el van agafar. I així es va assolir el cim. Els castells caminen com la muntanya; un 8.000 té moltes vies i n’hi ha moltes per descobrir, igual que el món casteller.

LLUÍS GÓMEZ i MESTRE

Vinculat als castells a causa de l’origen vilafranquí de la seva família. Encara que mai no ha participat activament, assisteix a les diades de Sant Fèlix i intenta seguir el que fa la colla. La vessant de muntanya és la que ha treballat més. A l’Himàlaia va participar en l’expedició penedesenca al Tukuche, un parell de vegades a l’Everest, una d’aquestes juntament amb Jordi Magrinyà, una expedició amb el Conrad Blanch al Gasherbrum II (8.035 m) i una al K2 (8.611 m) que, baixant, va pujar al Broad Peak (8.047 m) pel costat del Paquistà.

Jo ho compararia quant a esforç d’equip, quant a que ho aconsegueix aquell qui té ganes de fer-ho. Difícilment algú arriba dalt d’un cim si no té ganes d’arribar-hi i difícilment una colla aconseguirà un castell si no està completament convençuda que aquell castell es pot fer.

PERE GUINOVART i CALLEJÓN

Cap de colla dels Bordegassos de Vilanova. El seu cas, donada la seva forta dedicació a la colla, és el contrari dels altres: guardaespardenyes quan va a la muntanya i en canvi als castells treballa amb molta més intensitat. Ha estat dos cops al Nepal, un cop a l’Island Peak, la seva alçada màxima amb 6.189 metres.

El paral.lelisme seria que les expedicions alpines o lleugeres serien els castells nets com el quatre de nou i les expedicions en estil clàssic, amb molta gent, serien els castells amb folre i manilles.

JORDI MAGRINYÀ i GÜELL

Guardaespardenyes de la Colla Vella dels Xiquets de Valls i vinculat a la colla des del seu besavi. Ha participat en diverses expedicions a l’Himàlaia: juntament al Lluís Gómez a l’Everest en l’expedició que va fer el cim i al Broad Peak per la Xina i amb l’Òscar Cadiach al K2. Ha assolit dos 8.000, el Nanga Parbat (8.125 m) i el Cho Oyu (8.153 m).

Un castell no descarregat hauria de valdre 0 punts; si només s’ha carregat no té cap valor. Com en la muntanya, que has de fer el cim però has de baixar, has de tornar.

LLUÍS RÀFOLS i PUJOL

Des de tota la vida que fa pinya amb els Castellers de Vilafranca, encara que no ha pujat mai perquè s’ha dedicat més a la muntanya. Ha anat diverses vegades a l’Himàlaia: amb l’expedició penedesenca al Makalú (8.481 m) al Broad Peak per la Xina, en la qual van obrir una nova via, al Cho Oyu, obrint una altra via pel Tibet i a l’Everest un parell de vegades.

A nivell periodístic, un castell de 10 és l’Everest, però l’Everest no és la muntanya més difícil. Crec que són molt més difícils els castells que encara queden per fer sense folre ni manilles, o castells més alts amb folre i manilles que no pas els castells de 10.

TOIO RIBAS i BELTRAN

Moderador de debat, periodista de El Periódico de Catalunya, autor de diversos llibres i col.laborador habitual de La Fura on escriu la secció setmanal d’opinió Entretoc i els comentaris que acompanyen els mesos de l’Anuari que s’edita a finals d’any, entre altres coses. És, a més, un gran afeccionat casteller.

Tant el sopar com la llarga sobretaula van donar per molt perquè la muntanya i els castells eren temes inesgotables. De la muntanya, els sis excursionistes-alpinistes en tenien vivències profundes, anècdotes impressionants, i dels castells en tenien un coneixement apassionat. Quan la conversa es concretava en qüestions castelleres sorgien els clàssics posicionaments castellers, gent de colla, ironies fines i passió a fons en més d’un; quan la conversa s’endinsava en temes muntanyencs adquiria un to tècnic i les discrepàncies eren acceptades amb naturalitat.

A La Fura hem fet diversos articles, alguns Entretocs, comparant les fites castelleres amb fites de muntanya. Se’m va acudir per primera vegada quan els Minyons de Terrassa van fer la torre de nou; en aquella ocasió vaig dir que els intents de la colla de Vilafranca havien estat la suïssa torre de nou comparant-ho amb els suïssos i els atacs a l’Everest dels anys 50, experiència de la qual es van servir els anglesos. Hi ha 14 vuit-mils, sembla que al món hi ha una certa fal.lera dels alpinistes per fer-los tots. Hi ha també els 7 pics dels set continents, que també és una fita per a un tipus d’alpinista. Hi ha 14 castells 8.000? Es pot establir una comparació?

Ràfols: El que veig és que els 8.000 vindrien a ser els castells de 9. És, però, un número. El que passa és que de cara al periodisme, 8.000 és una xifra que ha tingut èxit, però després dels 14 vuit-mils hi ha, a l’Himàlaia, dues muntanyes molt difícils que són el Nuptse i el Gasherbrum IV que s’han fet poquíssimes vegades i que tenen molt més mèrit. Amb els castells ha passat una mica el mateix. A nivell periodístic, un castell de 10 és l’Everest, però l’Everest no és la muntanya més difícil. Crec que són molt més difícils els castells que encara queden per fer sense folre ni manilles, o castells més alts amb folre i manilles que no pas els castells de 10. Aquest any no s’ha fet cap castell de 10 però els castells que s’han fet tenen per mi més mèrit que els castells de 10.

Gómez: Qui diu quin és el castell més difícil? Com es pot avaluar en punts la dificultat d’una sensació humana com és l’esforç. L’esforç es pot mesurar? Potser sí, d’una prova i en un centre d’alt rendiment. Ara bé, saber amb detall quin esforç i quines forces s’han de fer en un castell, per sort em sembla que encara no hem arribat a investigar-ho. La discussió eterna de les puntuacions l’entenc perquè és el mateix que passa a la muntanya. Nosaltres podem dir que el K2 (8.611 metres) és més difícil que l’Everest, perquè és més net, les vies tenen una certa dificultat, però a l’Everest podem buscar una via difícil o la via més fàcil. Hi ha factors com el temps, l’estat de la neu, moltes altres coses que poden fer variar aquesta puntuació. Hi ha alguna expedició que ha anat a l’Everest i s’ha estat a dalt del cim sis o més hores, i en mànigues de camisa. I, en canvi, hi ha hagut gent que ha arribat a fer el cim i hi ha deixat la pell; l’Everest és el mateix però les condicions han estat diferents. La puntuació seria la mateixa? Jo compararia més els castells quant a esforç d’equip, quant a que ho aconsegueix aquell qui té ganes de fer-ho. Difícilment algú arriba dalt d’un cim si no té ganes d’arribar-hi i difícilment una colla aconseguirà un castell si no està completament convençuda que aquell castell es pot fer. En aquest sentit, sí que comparo castells amb muntanya. En el sentit de punts, de si un 8.000 és un castell de 10 o no, em costa més fer la comparació.

Magrinyà: El que s’ha dit és la pura realitat. Quins castells serien comparables a un 8.000? És molt difícil perquè tot el que es puntuï amb números no ho pots quadrar amb qualsevol muntanya. Penso que quadrar metres o altures amb puntuació dels castells no és vàlid. Perquè metres és el que ha dit el Lluís: un dia et pots trobar a la muntanya amb una dificultat i l’endemà o l’any següent aquesta mateixa muntanya pot ser molt fàcil. Jo, la similitud que hi veig és entre els castells i el que la gent d’èlit fa avui dia a l’Himàlaia, el que no van per les vies normals. Tenen el mateix grau de sonadura. Sonadura, concentració, preparació o digues-li com vulguis. Perquè, què és més difícil, un castell de 10 amb folre i manilles o un castell de nou net? és el que deia en Gómez, qui és la persona que pot puntuar o avaluar això? De moment, ho fa una gent que no són capaços de fer aquests castells.

Guinovart: Crec que no hem de confondre el valor, la dificultat dels castells, amb la puntuació que es dóna en un concurs que es fa bianualment i que, a més, la fa el Patronat de Tarragona, que no és un organisme de consens entre les colles. Seria bo per al món dels castells i per no acabar acatant sempre la dictadura del Patronat de Tarragona que comencéssim a entendre, tot i que poden haver moltes similituds i molts paral.lelismes, que els castells tenen un valor ­que se li dóna i a vegades pot ser una cosa molt subjectiva­ que no ha de coincidir sempre amb la puntuació que fa el Patronat de Tarragona. Dit això, voldria buscar una similitud entre el món de la muntanya i els castells, més lluny de les grans consecucions castelleres que s’han fet i les grans expedicions a l’Himàlaia. Qualsevol colla, inclosa una de molt petita i molt humil, quan té un repte de superació, clar, posa una sèrie de mecanismes en funcionament, hi ha una campanya interna dins la colla, fins i tot una campanya de captació de gent, que una mica sí que és comparable amb les grans expedicions que es feien abans, has de començar a moure molts fils: buscar esponsorització, material, qui forma l’equip, etc. I això, per a qualsevol colla que vulgui superar el nivell que té, també ve a ser com una espècie d’expedició. T’has d’organitzar, no pots dir d’una setmana a l’altra: anem a fer això. Si només tens gent per fer castells de 6 i vols fer-ne de 7 has de créixer, has de fer una campanya… hi ha una sèrie de coses que has de treballar igual que quan vols anar a l’Himàlaia a fer un pic important. Al final, o fas el castell o fracassa l’expedició, però com a mínim, tot el que has treballat et queda dins del currículum.

Bages: Poca cosa queda a dir. Comparant castells amb cims, penso que els cims tenen moltes vies per aconseguir-los i hi ha diversos castells. No es pot comparar un castell amb una muntanya, cada muntanya és com tots els castells, hi ha diverses vies per poder pujar.
Les expedicions lleugeres i els castells sense folre

Arbós: Jo sóc de la nova escola de la muntanya i això de les grans expedicions no m’agrada gaire, prefereixo les expedicions petites, que no es podrien assemblar als castells, perquè als castells necessites molta gent per fer castells grans, i en canvi aquestes expedicions lleugeres és el contrari, necessites menys gent, potser més coordinada o més en equip, per tant, no tanta infraestructura com fer castells de 9 o de 10.

Ràfols: Les expedicions que es fan ara també s’assemblen als grans castells actuals. La preparació física i l’entrenament dels castellers és molt més fort que fa anys. La gent, abans es trobava i anava a fer castells, però evidentment no s’assolien els castells que es fan avui dia. I avui aquests castells de nou i de deu es fan perquè la gent es prepara molt més, s’entrena i assaja molt més, per això es fan fites més grans. I a la muntanya igual, ara la gent s’entrena més i les expedicions necessiten menys gent perquè la gent està més preparada.

Gómez: Nosaltres som membres d’expedicions pesades i comparat amb les expedicions lleugeres i els castells, voldria dir una cosa: un anxaneta no pot estar dalt d’un castell de vuit o de nou si no hi ha el castell a sota, ni que sigui un pilar, serà més lleuger o menys lleuger, però hi ha d’haver algú a sota. És a dir, no ha arribat ningú en solitari a l’Everest, ningú. Ni el mític Reinhold Messner que va arribar al camp IV amb quinze persones.

Arbós: Amb tres persones es pot fer el Lhotse…

Gómez: Però necessites la pinya, no fas el castell sol. Faràs un pilar molt lleuger, sense folre ni manilles, però necessites algú. Tu surt de Vilafranca sol amb una motxilla i ves-te’n a fer un 8.000…

Arbós: Estic d’acord que els portadors són imprescindibles, però una expedició pesada és la que està composta de molta gent sense comptar els portadors, i un cop situada al camp base, va amunt i avall, muntant camps i traginant material fins a l’atac final. Una expedició lleugera, en estil alpí, és la que els seus components, carregant tot el material a l’esquena, tiren amunt fins a dalt. Aquesta és la diferència.

Guinovart: El paral.lelisme seria que les expedicions alpines o lleugeres serien els castells nets, com el quatre de nou, i les expedicions en estil clàssic, amb molta gent, serien els castells amb folre i manilles.
És a dir, les expedicions dels anys 20, d’anglesos, suïssos i alemanys. Els Mallory, els Norton, els Hillary, i tots aquells pioners feien una llarga marxa d’aproximació, perquè no podien arribar de cap més manera al camp base, amb un gran nombre de portadors. L’any 1950 es fa el primer 8.000, l’Annapurna (8.091 m) i a partir d’aquí comencen a coronar-se els altres grans cims; un cop fets es consoliden les principals rutes i vies. Primer es fan els grans castells amb folre, després es comença a treure gent del folre. És a dir, les expedicions lleugeres neixen de les pesades quan les pesades comencen a treure pes: material molt més lleuger, equip més bo, alimentació adient…

Guinovart: Per què es fan més lleugeres les expedicions? Per dos motius igual que en els castells. El primer, pel repte que representa. Evidentment, és molt més atractiu, és un repte molt més gran fer una expedició en solitari i si no totalment en solitari amb una cordada de dues o tres persones en estil alpí. I segon, és molt més barat i no t’has d’estar movent durant dos anys, com sabem tots que hi van haver expedicions a principis dels 80 que estaven dos o tres anys preparant-les. Amb els castells també passa el mateix, hi ha colles que han de tirar el castell net, sense folre i manilles perquè és el repte i, a més, perquè no han de fer l’esforç de concentrar tanta gent. Aquí sí que el paral.lelisme és contundent.
Herois o tasca d’equip, a muntanya i als castells

Una qüestió que és interessant tant a la muntanya com en els castells és l’obsessió pels noms, pels herois. Són més coneguts els noms dels qui han fet els grans cims ­el mateix debat entre si va ser Hillary o el nepalès Tensing qui va arribar primer a l’Everest al 1953­ que no pas la resta de noms del grup o del mateix cap d’expedició. Aquesta obsessió de la premsa per conèixer qui ha arribat al cim i assenyalar, per tant, que aquest és l’heroi, no es dóna en els castells? Ningú no diu que el terç no fa el castell, ni assegura que el castell només el fa l’anxaneta.

Bages: I tant que hi és! La diferència és entre el tronc i la pinya. El qui fa el cim és el tronc, la pinya no passa a la història.

Ràfols: La pinya no compta, no surt a la foto. Molts castellers del tronc, quan ja no hi pugen i han d’anar a la pinya, pleguen.

Guinovart: No només això, de la gent del tronc de les colles grans tots els seguidors dels castells en sabem el nom, però ¿a què no et coneixes el nom dels qui han anat a baixos del tres de deu?

Bages: I molt menys el nom dels qui van a les primeres mans o les agulles i mira que pateixen…

Magrinyà: Dins de les colles, però, la gent és conscient d’això.
Vosaltres que heu anat a expedicions importants i que, en alguns casos, no heu pogut fer cim perquè no us ha tocat o quan us tocava ha vingut mal temps o altre contratemps, us heu sentit frustrats?

Gómez: Personalment, com alpinista, sí, perquè et fa gràcia arribar dalt, la mentalització és per arribar dalt; jo no hi vaig pensant que em quedaré a baix, ara també vaig mentalitzat que estic en un equip i que per sort o per desgràcia l’esforç que fem és d’equip, per això em sento molt identificat amb els castells i la muntanya… Sempre hi ha algú que fa el gol, algú que aixeca la mà, algú que està al tronc i els altres sembla que no hi siguin. Al qui està a fora del castell potser li costa veure que aquella gent que no es veu individualitzada és absolutament necessària i que sense ells no hi ha castell.

Bages: El tronc és el que fa el cim i el folre, les manilles i la pinya és la resta de l’expedició, que ningú no se’n recorda perquè no ha fet cim. És com els anxanetes: hi ha qui ha fet el castell i que, essent igual de bo, s’ha de quedar a terra; llavors aquells anxanetes, parlant d’un castell estrella, sempre són recordats i això és així de cruel. Penso que, actualment, és la televisió la que fa augmentar la crueltat a nivell casteller.

Guinovart: I els diaris també. Els diaris han estat durant molts anys fent cròniques i mai no havia sortit un nom fins fa sis o set anys. No hi havia una pàgina a l’Avui com hi ha ara, ni un article a El Periódico o La Vanguardia, però sempre s’havien fet cròniques.

Bages: Els alpinistes de Manresa van assolir el Makalú com a equip i mai no van dir el nom de la persona que havia arribat a dalt.

Guinovart: En expedicions de muntanya potser no tant, però en castells hi ha un tipus de gent que juga un paper i un altre que juga un altre paper. I això s’ha de saber entendre i acceptar. Si en un cim hi ha d’haver dues cordades, però només n’hi arriba una perquè l’endemà fa una gran nevada, ja hi ha entrat un altre factor. En els castells tothom ha de saber el paper que ocupa i aquest paper de la fama també s’ha de saber entendre. Perquè un paio que et faci una torre de nou amb folre, potser cada dia es lleva a les 7 del matí per anar a córrer, i un paio de la pinya estarà trepitjat, morint-se o plorant, però no tindrà aquesta dedicació absoluta a la colla. Un paio que et puja a un dos de nou no et pot fallar en tot l’any. Ni assaigs ni sortides. Et podrà fallar perquè es casa el seu germà. En canvi un paio de sota té més llibertat de moviment. La vedette d’una expedició tothom sap qui és, però tothom juga el seu paper sense treure importància als qui fan la pinya, als qui estan patint i als qui no passen del camp I però estan fent la seva tasca.

Magrinyà: Però aquests ara ja no són vàlids en una expedició. Avui, un que vagi a una expedició ha d’anar mentalitzat d’arribar fins a dalt.

Arbós: Actualment no, però fa molts anys hi havia molta gent que se repenjava. Crec que hem deixat una mica de banda les expedicions lleugeres. Les expedicions lleugeres, si no fas cim no ha pujat ningú, perquè és una cordada de tres o quatre persones i si no es fa la cordada no es fa res. El que passa és que moltes vegades, potser per allò que no són tan cares, no necessites tanta publicitat i no se n’assabenta tant el gran públic. Si no fas cim no se n’assabenta ningú i no passa res. L’experiència personal és la que tens i aquí s’ha acabat. En una expedició gran hi ha molta informació, molta atenció, igual fa cim una o dues persones de 14 que formen l’expedició. I per mi, d’una expedició de 14 persones que una sola faci cim, ho trobo fluix. Ara bé, potser no hi estic gaire d’acord perquè no les he tastat. He tastat les lleugeres i com que sempre vas lligat amb aquella persona, si ell tira amunt tires tu.

Guinovart: No és novetat ja enlloc una expedició de muntanya. La repercussió mediàtica que van tenir la primera i la segona expedició catalana a l’Everest, amb la merda de mitjans de comunicació que hi havia llavors (1980…), sense tantes televisions ni amb la força que tenen ara, va ser brutal, increïble.

Ràfols: Quants diners va invertir Caixa de Barcelona en publicitat? Si te’n vas ara a l’Aneto i et gastes 100 milions en publicitat t’asseguro que sortiràs a tot arreu.

Magrinyà: La diferència que trobo és que una expedició pesada ja ho diu la paraula: és pesada, i no és tan àgil de reaccionar davant qualsevol contratemps. En canvi una expedició lleugera, sempre i quan tothom estigui en condicions, l’agilitat és molt més ràpida, tens més probabilitats de fer el cim i menys que et passi alguna cosa.

Guinovart: Jo veig que existeixen expedicions lleugeres en aquest moment, per una simple raó: perquè avui dia les coses van molt ràpides i a una persona no li diguis que es plantegi durant dos anys una expedició, perquè no l’interessa. És com el zapping, no t’acabes mai un programa de tele perquè vas canviant. I la gent que practica muntanya ha augmentat. Tu te’n vas a fer l’Aneto amb esquís a l’hivern i al.lucines perquè hi ha la mateixa cua que a l’estiu. Hi ha molta gent que fa muntanya i no vol estar-se dos anys penjat d’una expedició… ¿Saps que vol avui dia la gent, i més si té bitllets a la butxaca perquè treballa i s’ho pot permetre? Arribar a una taquilla, pagar un tant, que t’ho muntin i tu posar el físic per arribar-hi. Quants anys fa que existeixen aquestes empreses que organitzen expedicions a les grans muntanyes? Poquíssims. La gent es planteja fer un 8.000 a l’Himàlaia amb dos mesos d’antelació.
Baixar del cim, usar oxigen,…

Magrinyà: Hi ha una cosa que sempre predico en els castells i és que un castell no descarregat hauria de valdre 0 punts. Si només s’ha carregat no té cap valor. Com en la muntanya, que has de fer el cim però has de baixar, has de tornar. Com al segle passat, que no constava que s’havia carregat el castell fins que el nano era a baix.

Gómez: A Hillary li van preguntar que li semblava que es demostrés que Mallory i Irving haguessin fet l’Everest abans que ell i Tensing. I ell va respondre: ells no van baixar, nosaltres sí.

Ràfols: Al Concurs de Tarragona hi haurien de valdre molt més els castells descarregats.

Guinovart: És ridícul, perquè fas un tres de deu amb folre i val 16.300 punts i descarregar-lo val 800 punts més.

Magrinyà: No descarregat, zero punts.

Ràfols: I a l’Himàlaia passa també una cosa semblant. Les vies normals dels pics més populars tenen totes corda fixa posada, per això la gent s’atreveix a anar-hi. En els grans castells, si només valgués el descarregar-los, no es farien si no s’està segur que es baixen. La gent estaria més segura de tot.
Posem sobre la taula una nova qüestió: l’ús de l’oxigen a les grans muntanyes. L’oxigen arriba a l’himalaiarisme quan els primers metges que van o assessoren les primeres expedicions dels anglesos diuen que és necessari perquè l’home no pot sobreviure sense ell, i per això el fan servir alguns com el Hillary i Tensign en la conquesta de l’Everest el 1953. Fins que no es demostra que es pot sobreviure, pujar i baixar un 8.000 sense oxigen era com un salvavides que havies de portar. En què compararíem l’ús de l’oxigen amb els castells? Amb les manilles? Amb el folre?

Gómez: Amb que lliguessis una corda dalt de la finestra de l’Ajuntament de Vilafranca i asseguressis el pom de dalt. Els que hem estat a 8.000 metres sabem que les condicions són molt difícils. I si amb oxigen pots treballar com si estiguessis a 4.000 o 5.000 metres, estàs enganyant tothom, perquè tu no estàs allà dalt, estàs en una altra banda. I, a més, que aquell pes te l’ha pujat algú…
Parlem de l’oxigen per tal de com aquest entra en l’alpinisme de gran alçada. Els anglesos descobreixen el terreny de l’Himàlaia i a mesura que pugen i s’enfronten a les dificultats també aporten una cosa que els llibres dels entesos han recollit: descobreixen el mal d’alçada, que és més dur el vent que el fred, quin tipus de roba s’han d’anar posant, que l’altura desgasta… I arriba un moment que uns metges suggereixen el gas anglès, és a dir, que amb l’ajut de l’oxigen es pot superar la línia fatídica de la mort.

Gómez: Avui, encara, els que hem estat dues o tres vegades sobre els 8.000 hi ha una sèrie de metges que de tant en tant ens fan escànners. Perquè en teoria ells no accepten que es pugui viure sense oxigen a més de 8.000 metres. Però el cos és més intel.ligent i s’adapta. Una expedició lleugera, amb gent molt preparada, molt entrenada, si puja molt ràpid, el consum i la necessitat d’oxigen és inferior i el desgast també és molt inferior. O sigui, crec en aquestes pujades i baixades ràpides, perquè et desgastes molt menys. En les expedicions lleugeres puges i baixes amb una mobilitat ràpida, és a dir, que quan les coses van mal dades ets a baix, i quan les coses van bé, ets a dalt. En canvi en les pesades, estàs allà on et toca. En un castell, quan estàs allà al mig no pots dir ara plego.

Magrinyà: Si mires un cinc de nou i un pilar de vuit, el cinc de nou és una cosa pesada, un pilar de vuit de seguida és dalt i potser el desgast general és menor.
En Lluis Ràfols va dir aquest estiu a la tornada de l’Everest que no hi hauria tants morts a l’Everest si no es fes servir oxigen. Perquè, amb oxigen, hi ha molta gent que s’atreveix a fer coses que sense no faria i, per tant, quan es presenten dificultats és més difícil superar-les, d’aquí ve que l’índex de morts és elevat a l’Everest. Amb què compararíem aquest mal ús d’un mitjà que en un moment et pot salvar la vida?

Ràfols: A les colles els fa més por fer el cinc de nou o fer castells nets que no pas fer el Pilar de 8. El pilar de vuit és un castell molt difícil però saben que si cauen no es fa mal ningú. A Vilafranca passa, els castells de cinc fan por perquè saben que si cauen es fa mal la gent.

Guinovart: Hi ha un estudi d’un metge dels castellers de Terrassa que diu que és molt més forta la caiguda d’un quatre de vuit que d’un quatre de nou amb folre. El problema aquest que dèieu de l’oxigen deu venir quan la gent està molt amunt i se li acaba el gas.

Ràfols: La gent arrisca molt més. A l’Everest, la gent s’obsessiona en pujar i com que tenen oxigen pugen, però arriba un moment que se’ls acaba, si llavors no estàs aclimatat el perill és encara pitjor. I l’oxigen es fa servir molt. Aquest any a l’Everest hi han pujat 120 persones i només dues sense oxigen, una pel nord i l’altra pel sud, i encara dubto de qui diu que va pujar-hi per la cara nord, em sembla que és fals. El que passa és que per a la premsa que facis l’Everest amb oxigen o sense és secundari.

Guinovart: Les primeres expedicions que van fer-se a l’Himàlaia, tal com anaven, amb els condicionaments que tenien, amb la feina que havien de fer d’anar descobrint vies, ¿creieu que s’hagués pogut avançar tant sense oxigen?

Ràfols: En Norton va pujar fins a 8.500 metres, a la cara nord de l’Everest, sense oxigen l’any 1924.

Guinovart: En canvi ara, les expedicions a l’Everest per la cara sud, quan arriben al pas Hillary, el que hi arriba mort i cansat i no vol posar la corda, allà pot triar la del color que vulgui de tantes com n’hi ha de posades d’expedicions anteriors. En canvi, el primer que va arribar allà, o on fos…
El castell desconegut i la tasca pionera

Aquest és un altre tema. La via desconeguda o el cim verge, el pioner que s’enfronta a un cim, en Hillary perquè és el més conegut però el primer que va fer el Cervino, no sabien què hi havia més amunt d’ells mentre anaven pujant ¿és el mateix que un castell desconegut, que no s’ha fet mai?

Bages: Un castell desconegut és la torre de nou amb folre i manilles. Nosaltres ens vam quedar investigant mentre els altres la feien. I això va fer molt de mal a la colla. El cap d’expedició va triar uns camins però no va trobar el bo. Les altres expedicions es van fixar en nosaltres i allà on vam deixar el castell és on ells el van agafar. I així va ser com es va assolir el cim d’aquell castell. Els castells caminen com la muntanya. Un 8.000 té moltes vies i n’hi ha moltes per descobrir. Igual que el món casteller.
Quan els castellers s’enfronten a un castell desconegut, que no ha fet ningú, que ningú no l’ha portat a la plaça, i del que s’ha fet el de grau inferior ¿quin tipus de dificultat té en comparació amb un altre castell que ja ha fet una altra colla? És a dir, ara el quatre de nou que la Joves i la de Terrassa han descarregat, o el tres de vuit aixecat per sota que ha fet la Vella….

Bages: O el quatre de nou amb l’agulla. Nosaltres, els Castellers de Vilafranca, vam arribar a portar a la plaça aquest castell amb poc entrenament. És un castell que ens va costar molt arribar-lo a fer en un bon assaig, vam arribar a la plaça i el vam llençar com aquell qui va la primera vegada a l’Everest i pensa què es trobarà. El dia abans un tio es va trencar el nas a l’assaig i es va lesionar força gent. Anar a la plaça amb un castell verge que no saps com reaccionarà i què passarà, és el mateix que es van trobar els primers que van anar a l’Everest o a l’Annapurna.

Gómez: Aquí hi ha una mica el que dèiem al principi: la gent que fa castells i la que fa muntanya té el mateix neguit de fer coses noves. També és un al.licient fer allò desconegut, allò que encara està per fer. És l’esperit de repte que s’ha de tenir i que s’ha de portar a la sang. S’ha de tenir un esperit de patiment, d’esforç, de tenir allò a la barretina i de no parar fins aconseguir-ho. Si no es té veig difícil de fer un cim d’aquells que quan els veus físicament, gairebé t’arrossegues. Suposo que als castells més d’una vegada hi deu haver algú que deu dir, com a la muntanya: no puc més…

Bages: … i llavors és quan comença el castell. Vosaltres que heu anat molt amunt a la muntanya, sabeu que quan no es pot més és quan aquesta comença. Quan ja no pots més és quan comença el castell i aquí hi ha la diferència entre fer-lo o no fer-lo. Quan no pots més, i tens el cim allà davant, dius ara he d’arribar-hi, però has d’estar molt convençut perquè si no ho estàs, a la primera excusa, ja gires cua. En un castell, la persona que no hi creu…
Pot passar que quan un castell és inèdit per a una colla, a la primera batzegada dolenta va avall perquè no se li té el truc, perquè no sap que aquella batzegada es pot dominar?

Gómez: Amb perdó dels Castellers de Vilafranca, penso que el contrari d’això és el neguit que ha tingut la Vella de Valls durant molts anys. Quantes vegades hem vist què han fet a la plaça amb un castell que es diu que no el tenen i el fan.

Guinovart: Qualsevol colla quan intenta un castell i els cau, al cap de tres anys descarrega tots els que fa. Quan un castell va molt malament, el casteller de tronc pot pensar en dues coses: estar pendent del que fa l’altra gent que té al voltant, els de sota i els de sobre o, quan ja no pots més, només penses en tu. Però només pots arribar a pensar en tu no quan l’intentes per primera vegada sinó quan el tens ja assolit. I aquesta es la diferència amb la muntanya. La muntanya, moltes vegades, és molt solitària, és un repte personal, no en expedicions, perquè llavors necessites d’un equip. Jo tinc molt bon record de cims que he fet en solitari. La muntanya la pots fer sol, la pots pujar i baixar. En canvi els castells, si és un quatre saps que tens molta gent allà i ningú no et pot fallar i has de concentrar-te en la teva feina i és molt difícil no veure el qui està torçat. Els castells es concreten en tres minuts, una expedició dura setmanes i té la intensitat d’aquell moment del castell en què tothom està apretant en el mateix moment. En una expedició uns apreten en un moment, altres en un altre.

Magrinyà: A la muntanya hi ha moments intensos, quan fas treball d’equip, però hi ha altres moments, quan van tan maldades, que ets molt egoista.

Bages: Jo hi veig molta similitud amb el casteller de tronc. La primera vegada que es fa un quatre de vuit, tu no veus ningú perquè no llegeixes el castell, perquè tens prou feina per tu ai que em patina el peu, ai que cauré­, sobretot si és un Sant Fèlix o un dia clau que has de quedar bé. Amb la muntanya el mateix. Tu estàs pujant una muntanya molt alta i la primera vegada que la puges penses: ai que tinc el mal de muntanya, ai que se’m congelaran els peus o les mans… Quan ets un veterà que portes 38 quatres de vuit, llegeixes el castell perquè veuràs la gent que es torça, aquell nano de dalt, sentiràs aquell dos si para o no para, per la música o per tot… En expedicions pesades a la muntanya pots saber què passa, perquè fan cremar la gent i un espera al camp base. Hi ha el que té mal de peu o mal d’orella, però a l’hora de la veritat, au amunt. En canvi, el que s’ha trencat els cataplins no pot més i ha d’anar avall.

Ràfols: Això passa en les expedicions pesades, en les lleugeres, com que tothom és igual d’imprescindible i necessari, tots van a la una.

Arbós: Hi ha més companyerisme en les lleugeres.

Bages: No tens oportunitat d’escaquejar-te.

Magrinyà: I en els castells veus el puta que salta…

Guinovart: És veritat que en els castells, quan ja no pots més penses: a veure qui collons salta d’una puta vegada… perquè s’acabi el suplici.
Tornem al tipus d’expedicions. S’ha estat molts anys fent expedicions pesades i semblava que eren les úniques possibles quan de sobta surten les lleugeres. Amb els castells pot haver passat una cosa semblant. Els Castellers de Vilafranca, una colla de l’any 48, quan fa la primera torre de set? El 69. Tarda 21 anys. Quan han tardat els Xicots en fer una torre de set? Els de Mataró en dos anys han assolit una torre de vuit.

Gómez: Per la experiència de totes les altres colles.

Guinovart: Nosaltres, l’any passat, quan vam fer el primer tres de nou, vam fer 40 viatges a Vilafranca, Tarragona i Terrassa; fa 15 anys, un tres de nou era la rehòstia i l’any passat ens van assessorar per totes bandes, teníem 30.000 vídeos, no és el mateix, és clar.

Bages: El quatre de nou amb folre del 1981 de la Vella de Valls, molt maco i preciós, però no el van tornar a descarregar fins al cap de 10 o 12 anys, i va ser perquè van venir a Vilafranca amb el vídeo a veure com fotíem les crosses allà dins perquè deien que era impossible ficar-les-hi. Nosaltres vam posar les crosses i llavors vam començar a descarregar els quatre de nou amb folre, i va ser quan tothom va ficar les crosses als quatre, i arran d’això es van començar a descarregar aquests castells, igual que els tres de nou.
Les maltempsades

Anem a un nou escenari: tenim un castell que puja bé, ben plantat però la canalla es fa enrera perquè ha vist que hi ha hagut una estrebada, comença a moure’s massa o perquè els agafa por. ¿Amb què es pot comparar això? ¿Amb la tempesta quan ets a 200 metres del cim?

Bages: Més aviat és comparable amb allò que he dit abans que tu no coneixes tothom que gira a dalt i busca una excusa per tornar enrera.

Ràfols: Has de tenir en compte que els nens poden tenir por en qualsevol moment i si s’espanten, entenc perfectament que tirin enrera. La colla ha fet els castells però els nens i la seva psicologia és una cosa fora de la colla. La canalla fa prou pujant allà dalt, molts dels castellers del tronc no hi pujarien si tinguessin l’edat d’ells.

Magrinyà: Aquesta canalla que puja als castells ha d’estar molt torrada per pujar allà dalt.

Bages: Jo ho comparo amb la persona que va a fer muntanya i busca els riscos. I els anxanetes que pugen tenen aquest mateix esperit de buscar el risc.

Guinovart: Insisteixo en el que ja hem dit, la canalla potser no seria qui fa el cim sinó que tot el tronc seria la persona que fa el cim i la canalla fora una part de la persona, el cervell per exemple. De totes maneres, quan un nano et diu que no a un castell, moltes vegades és perquè les expedicions anteriors no han anat massa bé i quan veuen els núvols saben qui ho passa malament.
Tu que ets cap de colla creus que s’ha de fer cas d’aquesta inseguretat?

Guinovart: No, moltes vegades un castell està clavat i la canalla baixa simplement perquè porta tres places seguides que s’ha fotut una bona castanya. En aquell moment pagues la imprudència d’haver tirat massa amunt en una expedició anterior.
Doncs, la boira imprevista, la tempesta, amb què es pot comparar?

Ràfols: Que tinguis els assaigs perfectes per tenir un Sant Fèlix perfecte i el Concurs de Tarragona perfecte i ‘e’t posi a ploure a la plaça i ho hagis d’engegar tot a fer punyetes. El temps no es pot comparar. Per Sant Fèlix encara tens l’endemà, però el Concurs, si el suspenen i tornes al cap de quinze dies, aquell dia pots estar malament.

Guinovart: O que aquell dos que és l’estrella, que aguanta els altres, resulta que el dia abans es trenca el braç anant en patinet. El mal temps és quelcom imprevisible.

Ràfols: El que passa és que aquí plou una miqueta i no passa res, però a la muntanya, als 8.000 metres, quan plou… El que és més curiós de tot això de la climatologia és que quan anaven a l’Everest els anglesos, als anys vint o trenta, no tenien informacions meteorològiques. A nosaltres, aquest estiu, el dia que anàvem a atacar el cim, ens van donar el parte meteorològic de tres o quatre llocs: la tempesta havia d’arribar a les 8 de la tarda i a les 6 de la matinada ja la teníem a sobre.
El sostre dels castells

El sostre dels castells, on el veieu? Ho dic perquè aquest any, a les bases dels Concurs de Tarragona, ­no discutim ara punts ni ordre­, parla de castells de 10 amb folre, ja els hi treu les manilles, castells que fa dos anys no apareixien en cap llista . O sigui, enguany es pensa en un graó més. Quin pot ser el sostre, teòric, dels castells?

Guinovart: Els únics que podrien pensar en un castell d’11 són els Minyons i la Joves de Valls.

Magrinyà: La Joves de Valls?

Guinovart: Home, han fet un tronc de nou sense folre.

Magrinyà: Amb corriola?

Guinovart: Em sembla que no.

Magrinyà: Ho vas veure bé?

Guinovart: Pica, eh, aquest quatre de nou? Sembla mentida, amb la temporada que porteu.

Ràfols: Miro les puntuacions del Concurs i veig que un pilar de set val menys que un quatre de nou… Si no s’ha fet mai!

Bages: És una via difícil del K-2.

Guinovart: Tela marinera aquestes puntuacions!

Magrinyà: Jo, l’únic que comparteixo amb els Minyons és no anar al Concurs. Ara, jo sóc un zero a l’esquerra a la colla, no serveixo ni per guardar les espardenyes.

Gómez: A la que les tres colles punteres tampoc no anessin al concurs, s’acaba. Si les dues de Valls no hi van i Vilafranca no hi va, s’acaba el concurs.
Tarragona, si algun mèrit té, és que les seves puntuacions, discutibles si voleu, són les úniques existents, admeses per tots. Mai no es fa un còmput oficial però es diu: a Vilafranca, segons el Concurs de Tarragona, va guanyar aquest.

Bages: Diuen que un dels grans líders del Patronat és la Vella de Valls.

Magrinyà. Ui, ui, ui, guanyadors?

Bages: Admiradors.

Magrinyà: Jo dic que en l’organització del concurs hi hauria d’haver un representant de cada colla.

Guinovart: No sé quina és la colla més admirada dins del Patronat de Tarragona… Tot el que va dir en unes declaracions, fa uns mesos, el cap de colla dels Castellers de Vilafranca, en Moreno, està reflectit a les puntuacions, tal com ho va demanar. Que sigui la mà del Moreno o que sigui que els de Tarragona pensen de la mateixa manera, no ho sé. Però que és veritat, ell ho pot dir. O no és com ho va demanar el Melilla?

Bages: Ni ho he mirat, jo.

Magrinyà: Aquí hi ha mar de fons, eh!
O maregassa. Diuen que els de Valls van badar fa dos anys en no fer valdre més el tres de vuit aixecat per sota…

Guinovart: Hi ha un sol castell que els Minyons de Terrassa han portat a plaça i no l’han aconseguit; un de sol: el tres de vuit per sota. Han descarregat el tres de deu, el quatre de nou sense folre, han carregat el quatre amb el pilar, han carregat el pilar de vuit, han descarregat el cinc de nou. O sigui que algun mèrit ha de tenir aquest castell.

Magrinyà: A part de ser difícil has de tenir la sort d’estar ben coordinat.

Guinovart: Jo faria que a la Vella de Valls els hi puntués menys. Per què? És com el quatre de nou sense folre ¿com el Melilla pot dir que val més un tres de deu que un quatre de nou sense folre si no l’han fet mai? Jo li donaré mil vegades més valor a un quatre de nou dels de Vilafranca que a un tres de deu d’ells mateixos. Ells que diguin el que vulguin, però jo, com afeccionat casteller, el dia que ho facin, que ho faran, perquè tenen colla, li donaré més valor. Quan en portin quinze de cada ja no. Però en aquest moment li donaré més valor al quatre, perquè no l’han portat mai a plaça i l’han assajat, i han caigut i han pres mal, i no el tenen. I el dia que la Joves facin el cinc de nou, ja sé que tu no li donaràs cap valor però jo sí que n’hi donaré.
Concretem, el sostre poden ser els castells d’11?

Bages: El de 10 i anant polint folre i manilles.

Magrinyà: Jo més aviat trauria folre i manilles.

Guinovart: És una barbaritat posar un quatre de nou sobre unes manilles.

Ràfols: És que un quatre de deu trigaràs a veure’l. Perquè el problema és la gent de baix, no el tronc. De quatre de nou en veuràs, de deu és més difícil.

Bages: Tu el faràs un quatre de nou net si continues en aquesta línia. I el faran moltes colles. Ara, un tres de deu o un
quatre de deu no en veuràs gaires.

Ràfols: Perquè es necessita molta gent animada i amb ganes de patir com un gos a sota de tot.
El sostre estarà mes aviat en els castells de 10?

Bages: Per mi sí i baixar dels castells de 10. Em refereixo a consolidar el quatre de nou sense folre, provar el tres de nou, aquest és un castell que la Vella de Valls el pot arribar a intentar… i hi ha també els castells de 10 amb folre i sense manilles. No sé si hi arribarem, potser sí. També s’ha avançat molt en aquesta dècada dels 90. El que passa és que t’has de centrar en un tipus de castell perquè hi ha tal ventall que si els has de treballar tots no tens prou força.

Ràfols: Jo crec que això és el bonic, perquè no hi ha cap colla que pugui tenir tots els castells que es fan ara. Per exemple, per sant Fèlix, el quatre de nou amb l’agulla feia temps que no es veia i la gent va vibrar. I el tres de vuit per sota no el veuràs cada any. Són castells que no es fan sempre, com el quatre de nou o el tres de nou, que a cada plaça es poden veure. Aquests altres els veuràs un aquí, un allà. I això farà que cada colla tingui els seus objectius. Igual que passa a la muntanya, que sempre tens objectius. Hi ha gent que mai no anirà a fer 8.000 i cada setmana tindrà un objectiu per anar a escalar i no acabarà mai perquè en tindrà milions d’objectius. I amb els castells d’ara passa una mica el mateix. Les colles mitjanes tenen el tres de vuit, el quatre de vuit i la torre de vuit, després faran els tres castells de nou, però ara, les colles de gamma extra tenen tants castells que mai no els podran fer tots.
En la preparació física, tant en muntanyisme com en castells s’ha avançat molt…

Bages: En un castell s’ha passat a imposar la preparació física, que abans no hi era. I avui, els castellers que van a terços són gent que fa molt de treball de gimnàs.

Magrinyà: El problema que veig a Valls és que es fa per iniciativa pròpia, no com a colla. Segons quines colles són un món tancat. Amb el Joan Maria Guinovart feia anys, des del 1984, que dèiem que el tema dels castells hauria d’anar cap aquí, sinó no s’arribaria a aguantar. Com a colla sí que s’han fet coses però penso que encara falta molt per fer.

Bages: Nosaltres no tenim una disciplina com a colla, ho fa cadascú com vol. Però si tu vols treure pes als castells, has de muscular, has de preparar-los les esquenes. Amb els assaigs i les actuacions d’avui dia, si les esquenes no estan preparades i musculades, hèrnies discals una darrera l’altra.
A les colles teniu un director de gimnàstica, algú que digui a qui convindria fer piscina, pesos…?

Bages: Es té la persona que orienta i la persona que fa gimnàstica de manteniment però no qui pot dir el que convé a cadascú.

Ràfols: En això també s’assembla a la muntanya, en que som autodidactes. Els esports on hi ha un rendiment econòmic sí que hi ha preparadors físics específics, però quan és qüestió de hobby la gent es prepara més que abans, però ho fan de forma autodidacta.

Magrinyà: Jo el que veig és que això de l’arengada i els fesols, ja es va traspassant.

Bages: Crec que la base de tot són les mongetes i la botifarra. Perquè si no tens aquella gent a baix que les menja, no faríem res.

Ràfols: A terços d’un tres de deu no pot pujar un tio que no es prepari mai.
El castell Everest no existeix

A nivell de joc de sobretaula i dels 25 castells relacionats, del quatre de vuit fins al tres de deu amb folre ¿els 14 primers serien comparables als 14 cims 8.000?

Ràfols: No, perquè hi ha castells que no s’han fet mai, i el que no s’ha fet no es pot comparar.
Comencem, doncs, a partir del número 5. El tres de deu amb folre i manilles seria l’Everest?

Ràfols: De cara la galeria, la premsa i el marquèting, sí. Però per mi, els castells que no s’han fet mai, com el pilar de set, són més difícils.

Gómez: Tots els grans castells serien vies diferents d’una mateixa muntanya.

Bages: L’Everest té moltes vies. Llavors, aquests castells es poden comparar amb vies de l’Everest.

Ràfols: L’Everest és com el castell de deu quant a número; l’Everest és el més conegut i el tres de deu és el que ven més fora d’aquí, fora del cercle on entenen més de castells.

Gómez: Però aquest cercle és molt petit, perquè també trobaràs gent de Vilafranca que l’impressionarà més el tres de deu que un altre castell.

Ràfols: Les comparacions amb alpinisme també es poden fer amb coses que no s’han fet però que es poden fer. Per exemple, el tres de deu amb folre seria fer la travessa del Lhotse (8.501 m) i l’Everest.
Per seguir, el 8.000 més baix, el Gasherbrum II (8.035 m) seria el cinc de vuit o el quatre de vuit amb l’agulla…

Ràfols: Podem fixar-nos molt en aquests paral.lelismes, però mira, els germans Iñurrategi portaven dotze vuit-mils, van fer el K2 i és el que els va costar menys perquè van enganxar un temps boníssim. I fent el Gasherbrum II ­on l’Òscar Cadiach l’any passat va pujar-hi nou tios que no havien fet mai un 8.000­, doncs baixant d’allà, s’ha matat un dels germans. Un castell, encara que s’hagi fet moltes vegades, també pot caure. Si ho comptes per ascensions, el 8.000 més fàcil és l’Everest, i després ve el Cho Oyu (8.135 m), que ja li està passant al davant.
Els catorze grans castells

Classificació absoluta prenent com a base l’ordre que estableix el Patronat de Castells de Tarragona per al Concurs del 2000.

1. TRES de DEU amb folre
2. QUATRE de DEU amb folre
3. DOS de NOU amb folre
4. CINC de NOU

5. TRES de DEU amb folre i manilles
6. QUATRE de DEU amb folre i manilles
7. TRES de NOU
8. QUATRE de NOU
9. PILAR de SET
10. TORRE de VUIT
11. QUATRE de NOU amb agulla i folre
12. CINC de NOU amb folre
13. PILAR de VUIT amb folre i manilles
14. DOS de NOU amb folre i manilles
15. NOU de VUIT

16. TRES de VUIT per sota
17. TRES de NOU amb folre
18. QUATRE de NOU amb folre
19. QUATRE de VUIT amb agulla
20. CINC de VUIT
21. PILAR de SET amb folre
22. DOS de VUIT amb folre
23. TRES de VUIT
24. PILAR de SIS
25. QUATRE de VUIT
Si descomptem els castells que no s’han fet mai (1, 2, 3, 4, 6, 7, 9 i 15), es podria establir un nou ordre dels catorze grans castells. I en aquest cas, perquè s’han fet, sí que d’alguna manera podrien ser comparables als catorze cims més alts.

Autor entrada: fullinter

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *