LA FURA

Toio Ribas

La festa d’Hernàndez i Masachs
“És el senyal definitiu, que rebenta de joia cors i goles que se sumen als coets que ja xiulen rabents mentre s’esmunyen tots amunt, cap a un cel ple d’estrelles. Llavors, a Vilafranca, el temps s’atura i el prodigi comença. Perquè la festa és tota aquí. I sencera s’engega i esclata i s’encén alhora la música, la dansa, els petards, els castells, els coets, la gent,... i tot bull i de poc rebenta les velles parets on tot plegat s’acull, fins que tot ja explota i s’enlaira cap a una nit entre dos campanars”.

És l’entrada. Tal com la relata en Xavier Hernàndez Ventosa al llibre Pic, repic i repicó: és festa major!, que amb il·lustracions de Lluís Masachs Mestres ha editat Andana amb el suport de Caixa Penedès. És una de les novetats d’aquesta festa major i per a les persones donades a llegir pot ser, fins i tot, l’aportació més consistent a la festa. És un conte que té com a protagonistes la gent del carrer que mira passar la processó del dia 30. I hi surt tot tractat amb tanta llibertat literària que tan aviat parlen els balls i prenen vida els objectes com hi ha reflexions i veus interiors, pensaments i dites, trossos d’història, narradors i diàlegs. I molta poesia.

Poden sortir-hi ben bé 50 personatges. Grans i xics, com el David i el Marc que enceten els diàlegs, homes i dones –com la Montserrat que tanca el darrer capítol–, de la vila, de la comarca i de més enllà, com l’alemanya que escolta l’explicació dels castells. Nens, balladors, nois de Mas Albornà i avis de residència. I els morts i els malalts, com el casteller gran que fatigat encara va a processó. El llibre és de bon llegir. Són 26 capítols que descriuen els balls, els castells, el sant, la novena, l’entrada i els goigs. Cada capítol és independent, tot i que algun personatge repeteix escena, i per tant el relat es pot llegir pel punt que es vulgui, fins i tot obrint el llibre a l’atzar.

I el pot llegir tothom. És un conte. Els petits hi troben la festa, la gresca i una punta d’informació, i els grans hi poden veure molts i molts replecs perquè l’autor pica molt l’ullet a diverses persones i situacions. I assaborir descripcions carregades de poesia. Els balls que “vesteixen els colors de l’alegria –blancs i vermells, blancs i blaus, els torrats, els grocs, el verd i una altra vegada el blanc, el carmesí, l’or vell”; el drac que avança llençant “milers i milers de diminutes centelles irisades que brollen compactes i furients i que inunden l’espai amb una llum preciosa que refulgeix com el platí”; els diables “pentinen cabellera de foc” i, en coronar-se un castell, “aquell espetec que a tots eixorda perquè està fet de mil i un clams de joia i de milers i milers de mans adolorides que piquen i piquen fins a l’extenuació”.

I Masachs ho ha dibuixat tot amb la mateixa eufòria. Color, gent, detalls,... Capta la llum del capvespre mentre el sol es pon i la processó avança i en els dibuixos hi ha acció: un falconer s’estreny la faixa, un nen recull anelles dels petards, una anxaneta assenyala, les castanyoles de les gitanes peten, els bastoners piquen a terra i el figuetaire fa botifarra, com havia de ser. En una taula hi ha pastís i plats buits i als campanars l’estelada. Masachs ha escollit un estil de dibuix de còmic però no fa acudits. Les il·lustracions tenen personalitat i gruix i, en l’exposició al Fòrum Berger, es completen amb unes teles grans en les quals la seva traça artística expressa amb sinceritat grans reptes de la festa.

En Josep Colomer, en presentar el llibre, va dir que es podia llegir i explicar amb un nét a la falda. Tota una proposta.