L’àliga en el bestiari tradicional

Sens dubte, podem definir l’àliga com a símbol de poder. Arreu del món aquest animal ha representat el poder diví o humà. De les representacions de l’àliga en les cultures americanes al seu ús en l’heràldica europea, passant per l’imperi romà, els exemples del seu simbolisme podrien ser ben nombrosos.
Més que insistir, però, en significats arquetípics, el que ens interessa ara és destacar la importància de l’animal com un dels components del bestiari festiu català més antics i amb una personalitat ben diferenciada. La seva ubicació a les processons, els seus privilegis, el fet de ballar en espais sagrats vedats a altres manifestacions festives, el sentit ritual de la seva participació a la festa, les característiques musicals i coreogràfiques de tonades i danses que s’hi vinculen, el rigor en la selecció dels seus balladors i acompanyants, són factors que singularitzen aquest entremès festiu i el destaquen. A més, l’àliga és un animal sempre coronat ­símbol de poder damunt la representació del poder­, condició que encara reforça el fet de portar, a vegades, un colom a la boca o, com en el cas de Reus, un bastó de comandament sota l’ala.

Podem situar, doncs, l’àliga en el conjunt de personatges, balls i danses característics dels seguicis festius catalans, integrada ­amb els gegants, dracs i altres elements­ en els anomenats entremesos. El folklorista Joan Amades la qualifica com “el més important dels entremesos a peu”, tot afirmant que “el major acte a un hoste era enviar l’àliga a ballar al seu davant, amb què s’interpretava que la ciutat li oferia la més noble hospitalitat” .1

Fins i tot, s’ha afirmat ­de forma errònia, ja que les dates històriques mostren el contrari­ que la sortida de l’àliga en una població estava vinculada a l’obtenció del títol de ciutat. Hi ha, en tot cas, una forta vinculació de les àligues al poder municipal, tant per la propietat de l’animal físic com pel seu paper protocolari en la festa.

Un exemple molt concret de l’associació de l’àliga amb el poder ens el dóna la història de l’àliga reusenca. Tot i que ja existia des del 1627, la seva identificació amb la causa austracista, va comportar, després de la Guerra de Successió i la derrota del 1714, la seva desaparició. Una circumstància que il·lustra magníficament la força simbòlica que pot arribar a tenir un element festiu la trobem en l’agressió física que va sofrir l’àliga reusenca al 1721. Tot i que no sortia, l’àliga continuava en aquells moments en una sala de l’Ajuntament, penjada del sostre amb cordes. Dos regidors filipistes “tallaren la corde de l’àliga per dalt de la taulada, y caigué en lo quarto per damunt lo traspol y se obrí tota per los costats. Li tallaren de un costat dret del bech la mitad; en lo pit li pegaren més de 10 burxades; en la mangala cadaren los forats redons, la que està molt maltractada”.2 La descripció no pot ser més explícita, tant deuria ser l’odi que devia despertar una bèstia festiva de cartró pedra.

Sobre els orígens d’aquest animal, s’ha apuntat generalment la teoria que la seva presència a les processons del Corpus medieval derivi de la simbologia dels quatre evangelistes. Si bé en aquestes processons trobem també el lleó i el bou, aquesta és una relació que a Amades no sembla prou clara. Referint-se a Barcelona, afirma que els evangelistes “anaven al costat de la custòdia. Prop d’ells no figurava cap entremès; el lleó anava amb santa Maria Egipcíaca i Zozimes; l’àguila anava sola i el bou hi va ésser afegit uns quants segles després. No trobem cap dada que pugui fer creure que fos la companya de sant Joan Evangelista”.

La tradició de l’àliga relacionada amb sant Joan és ben antiga, com mostra aquest text, de 1471: “La àguila sant Johan Evangelista, més alt en la Scriptura santa, fou affigurat”. És a dir, sant Joan, el que més es remunta en els evangelis en la genealogia de Jesús, és representat per l’àliga.

Però és aquest mateix autor del segle XV, Gabriel Turell, qui esmenta una altra definició a l’entorn del significat de l’àliga: “De l’àguila se diu ésser la sua fortelesa tanta en lo veure e volar que puge fins a la última esfera”.3 És a dir, té tanta força i hi veu tant, que vola fins dalt del cel. Aquest autor, glossant aquesta figura des d’una perpectiva heràldica, es planteja la primacia de la noblesa dels animals, entre l’àliga i el lleó, ja que ambdós simbolitzen el poder en el seu grau més alt.

Cal parar esment en la vinculació que sembla haver-hi entre l’origen de l’àliga i el Corpus. Es tracta d’una festa nascuda a partir de l’especial devoció que tenia el món medieval per l’eucaristia, i dedicada a l’exaltació del Crist-Rei, que sembla desenvolupar-se especialment on hi ha un poder reial. El Corpus és el paradigma de la festa d’exaltació del poder. La processó s’organitzava com un seguici de l’entrada del senyor a una ciutat, s’estructurava refermant la divisió de la societat en estaments i contenia, en definitiva, una pedagogia del poder. En tot cas, i sense cap dubte, va ser la manifestació religioso-popular més important del seu temps.

A casa nostra, la celebració litúrgica a l’entorn del Corpus ens és coneguda des del 1290, a la catedral de Tarragona. Des del 1317 la festivitat es manifestà processionalment al carrer a tot el món cristià. Entre les referències més antigues que es coneixen hi ha la de Barcelona, el 1320. Però en aquesta mateixa data la solemnitat també figura documentada a Valls.

Podem pensar, doncs, que l’àliga, en aquest context, hauria de tenir un paper que podia anar més enllà de la simple representació de sant Joan o de l’evangeli, independentment que aquest fos o no el seu origen: l’àliga era un símbol del poder per quant era la representació de l’imperi romà, i per extensió de la idea imperial al món medieval i de l’autoritat i el poder reial, una idea que queda sobradament palesada en el fet que l’àliga es presenta sempre coronada.

Amb el pas de les manifestacions festives del Corpus a les festes majors, la pervivència de les àligues es troba vinculada, no poques vegades, al fet de ser de propietat municipal.

Les àligues catalanes

Tot i que s’ha apuntat la possibilitat que, en altres temps, l’àliga fou representada per un home vestit amb robes de plomes, la presència de l’àliga, com a bèstia festiva de cartró, és coneguda des de temps medievals. Així, en el compte de les despeses fetes per la missatgeria que la ciutat de Barcelona envià a Saragossa per assitir a la coronació del rei Martí l’any 1399, hi consta: “Item lo dit dia doné an Lleupart frener qui portà la àguila e vibra a Barchinona en V florins”.4 I el 1423, a Cervera, “vaja en après lo joch o entremès de la confraria de Sanct Joha, l’àliga e sanct joha”.5 A Barcelona, novament trobem l’àliga, aquest cop desfilant a la processó del Corpus de l’any 1424, situada immediatament després dels apòstols i prop de la custòdia, i en diverses festes dels segles XVI i XVII. La darrera referència de l’àliga barcelonina és del 1807, quan participa en les festes de beatificació de sant Josep Oriol, acompanyant el consistori en la seva anada a l’església del Pi.6

La de Girona és documentada al 1513. La de Manresa, consta al 1593. La d’Olot és coneguda al 1601, moment que figura participant a la processó de les festes celebrades amb motiu de la canonització de sant Ramon de Penyafort. En aquest cas, era un entremès portat per una confraria, en concret la de sant Joan, que aplegava els paraires. Actualment, a Olot hi ha dues àligues, ambdues propietat dels veïns del barri de Sant Ferriol. L’antiga, però, no s’ha conservat, ja que de les dues, la vella és del segle passat, i la nova va ser feta al 1949.

  • La d’Agramunt va sortir fins a començaments de segle XX i sabem que participava a la processó de la festa de la Mare de Déu de setembre.
  • L’àliga de Valls era de fusta i portava una corona reial, obsequi, segons la tradició popular, de la reina de Xipre, n’Elionor, filla dels comtes de Prades. Aquesta tradició, per tant, de ser certa, situaria l’àliga de Valls al segle XIV, ja que l’Elionor de Prades, reina de Xipre i de Jerusalem, va ser senyora de la vila entre els anys 1382 i 1388.
  • L’àliga de Valls portava un colomí viu al bec, el qual se subhastava després de la processó. Aquest colomí era molt valorat, segons Violant: “alguns anys n’han donat molts diners, destinats al qui porta l’àliga, car a la carn d’aquest colomí se li atribueixen valors curatives per a les persones que en mengen”.7
  • Segons Amades, al 1700 fou adobada i el Consell de la Vila decidí que fos guardada a la cambra de l’arxiu, la qual cosa evidencia el tractament especial que mereixia aquest entremès. L’àliga vallenca ha estat refeta diverses vegades. Pel que fa a aquest segle, esmentem que al 1971 es va fer de nou i que al 1991 ha estat canviada un altre cop, modificant-ne totalment l’aspecte.

L’àliga de Montblanc apareix citada, juntament amb un drac, al 1598. I en unes anotacions del 1636 es contempla: “Lo salari que es gasta la octava de Corpus / Primo pagarem per lo salari dels jutglars / Item per dançar la Àguila”.8 De l’àliga montblanquina, a l’igual que el drac, se’n deixà de parlar després del Corpus de 1641. Devien ser víctimes ­apunta Violant­ de la crema que va patir la vila durant la Guerra dels Segadors.

A Tarragona, segons Jordi Bertran, és documentada des del 1531 i era portada per la confraria de sant Eloi, dels ferrers i argenters. Es tractava, com en el cas d’Olot, d’un entremès vinculat al món gremial, nascut, probablement arran de la divisió de l’antiga confraria dels fusters i dels ferrers. En canvi, segons l’opinió d’altres autors, l’àliga era bàsicament un símbol de ciutat, mentre que la confraria només era l’encarregada de portar-la.

La de Reus està documentada des del 1627 i va sortir fins després de la Guerra de Successió, moment en què va ser arraconada ­i, com hem vist, destruïda­ per la seva identificació amb la causa austracista. Refeta, sense entusiasme, al 1725 ­amb motiu de la celebració del tractat de pau entre Felip V d’Espanya i l’emperador Carles d’Àustria­, va anar sortint fins al 1738.9

L’àliga tarragonina participava en les processons de Corpus i Santa Tecla, a més de formar part del seguici de les entrades solemnes de personatges notables a la ciutat. Per la seva especial distinció, ja al segle XVI, la bèstia era guardada a l’interior de la seu tarragonina. Algun cop, però, l’àliga va tenir problemes amb l’església.

L’àliga de Tarragona va desaparèixer a mitjans del segle XIX, tot coincidint amb l’extinció del gremi que la portava. S’ha considerat el 1851 com la data de la seva darrera sortida, tot i que anys més tard encara es parlava de la possibilitat que tornés a ser al carrer.

L’àliga de Tarragona va ser recuperada el 1986 per iniciativa del Ball de Diables tarragoní. En les dues últimes dècades del segle XX, han estat diverses les àligues que ­com la de Tarragona­ han tornat a ser presents a les festes, en el marc de la recuperació dels antics seguicis populars. Aquest és el cas de la de Barcelona (1989), Torredembarra (1993) o Reus (1996).

L’àliga de Sitges, que va ser feta l’any 1983, constitueix una excepció en el panorama d’aquests entremesos festius perquè es tracta d’una àliga de foc, que empra pirotècnia a l’igual que els dracs o les víbries. No coneixem, històricament, cap exemple d’aquesta pràctica que, de fet, sembla poc adient al simbolisme i al caire solemne que ha caracteritzat l’animal. Cal dir que també a Barcelona, en un primer moment de la recuperació festiva dels darrers anys, es va intentar recuperar l’àliga com a animal de foc. Afortunadament, però, aquesta fórmula no va tenir continuïtat.

També trobem aquest personatge al País Valencià i a les Illes. A Morella, l’àliga surt cada any a la processó de Corpus. La ciutat de València n’havia tingut dues. A Mallorca es conserva únicament a Pollença. En aquesta població hi ha dues àligues. Les representen dues jovenetes vestides de blanc, ben enjoiades, amb una corona al cap i una figura d’àliga de cartró passada pel cos i figurant que elles hi cavalquen damunt. Surten a la processó de Corpus.

AVilafranca, l’àliga és documentada des de començaments del segle XVII. No en parlarem aquí, perquè precisament l’objectiu d’aquest article és descriure el context de les àligues festives catalanes, en el marc de la celebració del centenari de sortida de l’àliga vilafranquina al carrer.

El ball de l’àliga

Un animal festiu que apareix clarament vinculat al poder ha de tenir funcions protocolàries a la festa i privilegis dels quals cap altre element festiu pot gaudir.

És, efectivament, el personatge encarregat de saludar les autoritats o de solemnitzar, amb el seu ball, l’arribada dels convidats a la festa.

Al 1440, a Barcelona, l’àliga balla davant el duc de Cléves com a obsequi de la ciutat. D’igual forma podríem esmentar els balls protocolaris que les àligues realitzen en diverses poblacions per obsequiar els visitants, com a Reus, el 1683 “i a la plaça, i davant de sa Ilustríssima, en casa de Joseph de Simó, se cantà sonorosament i si dansà la àguila molt destrament”.

Aquesta és una funció ben actual. Els protocols de Solsona contemplen aquesta funció honorífica del ball de l’àliga. L’hivern de 1989, per exemple, quan el president de la Generalitat va inaugurar unes sales del museu de la població, la ciutat el va honorar oferint-li el ball de l’àliga. A Reus, l’àliga executa la seva dansa, a la porta de l’església de Sant Pere, en el moment en què surt el Santíssim ­per Corpus­ o la imatge del sant ­per la festa major­ i balla d’igual forma, davant de l’Ajuntament, a la sortida de les autoritats. A Barcelona i a Berga ­on el ball de l’àliga constitueix un moment greu i solemne que contrasta amb la gresca d’altres danses­ balla amb les autoritats dalt del balcó.

A Valls, la sortida de l’àliga al balcó de l’Ajuntament ­la vetlla de Sant Joan­ assenyala el començament de la festa, si més no del seu nucli d’actes tradicionals.

És conegut, en diverses poblacions, el privilegi que tenia l’àliga per poder ballar a l’interior dels temples. Comenta Bertran: “D’aquest dret exclusiu en tenim constància a Barcelona, Girona, Manresa i Valls. Però aquesta cerimònia devia de provocar massa gresca i escàndol, perquè acabà prohibint-se. Així al segle XVI es permet l’entrada de l’àliga de Girona a la catedral; no obstant això, no se la deixa ballar”.

A Barcelona aquesta pràctica existia a la mateixa època, el segle XVI: “y feta oratió entraren en la capella del gloriós Sant Ramón y los frares cantaren uns goix y acabats aquells vingué l’àliga y dansà devant dit altar y aprés s’en anaren”.10 En un context de prohibició genèrica, a mitjans del segle XVIII s’impedeix que l’àliga de Barcelona executi la seva dansa a l’interior del temple. A Manresa, al 1753, quan es veda la presència de les demostracions festives dins de l’església, s’explicita la prohibició del ball de l’àliga.

A Reus, en l’actualitat, després que el seguici festiu ha anat fins el santuari de la Mare de Déu de Misericòrdia, a la festa major del setembre, l’àliga és l’única que entra a l’interior del temple, per oferir la seva dansa solemne davant de l’altar.

Podríem multiplicar els exemples de caire local, històrics i actuals, per il·lustrar el paper protocolari de l’àliga. En tot cas, és important destacar que la seva funció va lligada a la qualitat del seu ball. Es diu que el càrrec de ballador de l’àliga era l’únic entre els bastaixos dels entremesos que era guanyat per oposició. A Reus, consta que el ballador havia de ser un mestre de dansa. Evidentment, això ens obliga a fer referència a les tonades de ball.

Seguint a Xavier Orriols,11 podem dividir les tonades de les àligues en les que podríem anomenar com a melodies populars i les que podríem definir com a tocs solemnes.

Entre les primeres n’hi ha dues de molt representatives: la de Vilafranca i la de Valls. Aquesta darrera és una tonada força viva amb un final accelerat que fa que els aligons que acompanyen l’àliga hagin d’anar amb compte de no rebre un cop de cua.

Entre els que podríem qualificar de tocs solemnes, potser el més conegut és el de Berga, amb un esquema musical que sembla apuntar a un origen renaixentista. El mateix que té la peça que es va descobrir fa pocs anys a l’arxiu musical de l’església del Pi de Barcelona i que actualment fa servir l’àliga d’aquesta ciutat. Són tonades amb una primera part lenta i solemne ­en compàs binari­ i una segona ­en compàs ternari­ força més alegre i ràpida. A Barcelona, fins a la recuperació d’aquesta peça d’arxiu, l’àliga ballava al so d’una tonada occitana, adaptada per una colla de grallers.

El ball actual de l’àliga d’Olot incorpora les tonades de l’antic ball i la melodia del ball de Sant Ferriol. A Mataró, la nova àliga va incorporar, ja que no es coneixia cap melodia pròpia de la vila, un ball de l’àliga procedent d’un quadern d’organista conservat a l’arxiu musical del monestir de Montserrat. De la mateixa forma, la recuperació d’àligues en diverses poblacions ha motivat la composició de noves melodies de ball que segueixen, en la seva major part, el clàssic esquema de les dues parts en compassos binari i ternari. La de Solsona és de Joan Roure i Jané i s’interpreta amb cobla. La de Torredembarra és obra de Francesca Roig, seguint la fòrmula de Berga o Barcelona. A Reus, la dansa ­que té una versió llarga i una curta­ va ser composta per Jesús Ventura, amb un estil més actual, i s’ha interpretat amb cobla de ministrers i amb cobla de sardanes. L’àliga reusenca compta també amb una variant de la tonada, per a la cercavila. Els grallers d’Agramunt van crear per a l’àliga del seu poble una marxa-ball.

Hi ha àligues de nova construcció que no compten amb melodia pròpia. Aquest és el cas de Tarragona que, en la seva recuperació contemporània, ha renunciat al caire solemne d’aquest animal festiu i l’acompanya amb una xaranga.

Pel que fa a l’acompanyament musical de les àligues, hem de fer referència a les cobles de ministrils o ministrers. Tal com apunta Xavier Orriols, “al segle XVII ja s’utilitzava la veu ministril tant per designar músics com determinats instruments de vent. Els músics de ministrils eren xeremiers i baixonistes, que anaven a part dels trompeters i tabalers. Tots plegats feien la música alta ­ara en diríem heavy­ enfront de la música sorda feta per instruments de corda, que en aquest segle ja anava guanyant terreny i, fins i tot, feia ballar l’àliga en recintes tancats. L’àliga, doncs, portava una formació musical important en línia amb el seu estatus privilegiat”. La referència als ministrils és ben documentada en el cas de Barcelona: “E ajuntats tota la música de tabals, trompetas y menestrils han sonat, y la àguila és vinguda aquí y ha dansat davant dits SS. Consellers”.

Les antigues cobles de ministrils van desaparèixer i bona part de les seves funcions protocolàries van ser assumides, al segle XIX, per formacions de vent, amb instruments de metall, del tipus que coneixem com a bandes de música. La cobla convencional, que acompanya les sardanes i algunes danses tradicionals, recull en part la sonoritat de les antigues cobles. Tot plegat, avui trobem acompanyant a les àligues festives des de recuperades formacions de ministrers a cobles de sardanes, passant per formacions de grallers i bandes de música. També, com en el cas de Vilafranca, ha estat acompanyada pel flabiol i el tamborí.

L’àliga ha estat, en definitiva, la peça del bestiari festiu català que millor representa la funció protocolària que tenen les demostracions festives per solemnitzar la festa o determinats moments d’aquesta. Això li atorga unes característiques específiques ­símbols de poder, danses…­ i un paper privilegiat a la festa. No és gens estrany, doncs, que tal com comenta Bové, a l’àliga vilafranquina “a l’any 1600, en la processó de Corpus, se li donava lloc de preferència, puig anava al bell mig dels cors de capellans i religiosos, fent-la dansar davant del Santíssim Sagrament a la sortida i entrada de la processó”.12 Han passat quatre segles i l’àliga ­malmesa i desapareguda algun cop, refeta al cap dels anys­ segueix present a la festa.

1. Amades, Joan. Gegants, nans i altres entremesos. Barcelona, pàg. 166.2. Vilà, Celdoni. Amor al rey y a la patria. Vinguda de Pere Juan Barceló, dit Carrasclet, en Reus (1713-1749). Reus, 1954, pàg. 3.3. Turell, Gabriel. Arbre d’honor. Barcelona, 1992, pàg. 67.4. Manual de novells ardits, vulgarment apel.lat Dietari de l’Antich Consell Barceloní. Barcelona, 1892. Vol I, pàg. 118.5. Amades, Joan. Gegants, nans… pàg. 176.6. Veg. Cordomí, Xavier. Imatgeria festiva de la Ciutat Vella de Barcelona. Ajuntament de Barcelona, 1995.7. Violant, Ramon. Etnografia de Reus i la seva comarca. Barcelona, 1990, pàg. 719.8. Balanyà, Ismael. Llibre verd. Montblanc, 1992, pàg. 35.9. Veg. Gort, Ezequiel. Palomar, Salvador. L’àliga de Reus. Reus, 1996.10. Manual de Novells Ardits VII, pàg. 314. És citat per Amades, Gegants, nans… pàg. 168.11. Orriols, Xavier. “L’àliga, passades i balladetes”, a Bestiari núm. 3 (1998).12. Bové, Francesc de P. Folklore dels balls, danses i comparses populars. Vilafranca del Penedès, 1990, pàg. 87.

Autor entrada: fullinter

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *