Esport sobre rodes hoquei patins

L’hoquei sobre patins és un esport que, en 50-60 anys, ha sofert una evolució molt gran en tots els sentits. Estils de jocs, estratègies, material que s’utilitza, pistes d’hoquei…, en fi, un llarg etcètera de transformacions, a les quals s’han adaptat els diferents clubs que han anat apareixent al conjunt del Penedès, fins a convertir-se en un dels més practicats, sobretot a nivell base.

 

Orígens

A Catalunya es va començar a jugar a hoquei patins cap a l’any 1915, però no fou fins als anys quaranta quan penetrà al Penedès; amb molt pocs anys la seva pràctica es va estendre a diverses localitats de la comarca. Calafell, Sant Sadurní, el Vendrell, Vilafranca… i també Piera, Sant Pere de Riudebitlles, Capellades, Vilanova. L’hoquei és un esport molt estès, que ha calat en moltes localitats penedesenques, fins a convertir aquesta terra en una de les zones de referència de Catalunya.

El primer equip que hi va haver a Vilafranca, la temporada 41/42, va ser el Club Hoquei Estadio, que un any després passà a anomenar-se Educación y Descanso, ja que el patrocinava l’organisme del mateix nom. Segons explica l’exjugador vilafranquí Francesc Padilla –que havia jugat als anys quaranta i cinquanta amb el Vilafranca, el Calafell, el CH Sant Sadurní i el FC Barcelona, entre altres–, una de les persones que va portar l’hoquei a la capital de l’Alt Penedès va ser Joan Antoni Samaranch, el durant tants anys president del Comitè Olímpic Internacional, que “va venir a fer la mili a Vilafranca, a Sanitat, que hi va estar molt poc temps, i que havia jugat de porter amb l’Espanyol”. Padilla destaca la vàlua que van tenir per a la seva carrera esportiva els consells que li va donar Samaranch: “ell deia que el que interessa és aprendre a patinar i dominar el disc”. Era una època en què la tècnica individual primava sobre el joc col·lectiu.

El primer campionat que es va jugar a la vila va ser a la temporada 42/43, quan una colla de xicots van començar a patinar a la petita pista de patinatge que tenia la Societat La Principal “Casal”. Posteriorment els partits es jugarien a la pista central del velòdrom, ja amb unes dimensions estandarditzades de 30×15.

Un dels fets que va impulsar l’expansió de l’esport és la celebració a Barcelona l’any 1951 del campionat del món d’hoquei patins, que va guanyar la selecció espanyola. A l’any següent es creava el Club Patí Calafell i entre els anys 1952 i 1953 es va construir la pista de la rectoria, on actualment hi ha els jardins frontals al Servei de Cultura de l’Ajuntament. Aquella va ser la primera pista oficial de Calafell, construïda per la gent del poble i inaugurada el 17 de juliol de 1954; però els primers partits a Calafell s’havien pogut veure abans, a la terrassa que l’hotel Miramar tenia damunt la platja, i el disputaven jugadors de Vilafranca i estiuejants de Calafell que sabien patinar, entre els quals el cèlebre pilot de cotxes Joan Fernández.

Per tractar la història i l’evolució de l’hoquei sobre patins al Penedès, La Fura ha parlat amb tres penedesencs vinculats de tota la vida a aquest esport: Francesc Padilla, Ramon Ferré i Àlvar Vidal.

Material de joc rudimentari

El material que s’utilitzava en aquells primers anys d’hoquei sobre patins al Penedès era molt rudimentari: res tenia a veure amb el que avui estem acostumats a veure sobre les canxes de joc. L’exdirectiu i exentrenador del CP Calafell, Ramon Ferré, que ha dedicat més de 25 anys de la seva vida a aquest esport, recorda que al principi a Calafell els jugadors acoblaven les botes de futbol a les rodetes de fusta dels patins, relligant-les amb unes corretges. A cada poble hom s’inventava alguna fórmula original. “Als meus patins vaig acoblar-hi les botes de la mili, i els tacs per frenar els clavàvem a la sola, però sovint es trencaven”, explica el vilafranquí Àlvar Vidal, que va ser jugador i entrenador del Vilafranca, el Calafell, i també va estar vinculat al Vendrell als anys cinquanta. Òbviament, amb un calçat d’aquella mena i tan pesat, costava molt patinar correctament. Quant als patins, es trencaven sovint i eren uns temps en què les economies familiars no anaven gens sobrades com per anar canviant sovint de patins, així que el més comú era soldar-los i tornar a calçar-los embastats, fins que es tornessin a trencar.

En general, els jugadors anaven molt menys cuirassats que ara. Les seves proteccions eren mínimes i no garantien –ni molt menys– el que ara s’entendria com a mínims de seguretat. Ferré explica que “alguns jugadors es posaven una novel·la” sota les mitgetes, com a protecció per frenar l’impacte de les pilotades que poguessin rebre. A més, les primeres botes duien incorporades unes punteres de ferro, a tall de protecció del peu.

El porter també anava molt menys resguardat de com va actualment. Al principi, no duien ni careta, ni guants, ni genolleres. Francesc Padilla recorda que l’any 1948, el vilafranquí Mill va convertir-se en el primer porter que es va posar careta protectora: “Aquesta careta la va fer un fuster, era tota de fusta i s’aguantava amb un filferro”. Les seves defenses eren toves a més no poder: “a quants porters els havien saltat les dents!”, exclama el calafellenc Ferré. Més endavant es va anar sofisticant, amb material d’alumini, una reixa, unes tires de goma cap al darrere, tot i que encara no tapava el coll. Com es pot veure, l’evolució ha estat immensa. Però hi ha qui troba que se n’ha fet un gra massa en l’espectacularitat de les proteccions al porter. Ferré pensa que els treu agilitat: “els porters avui van molt més protegits que abans, que fins i tot es jugava sense careta. La careta va ser posterior”. També fa la comparació dels rebutjos de bola que fan amb els guants, que “ara quasi van a mitja pista i és un contraatac, en canvi abans la bola quedava morta allà a terra i justet parada”.

Pel que fa a les rodes dels patins, com s’ha dit, eren de fusta, un material que sovint s’esberlava; en aquests casos, Àlvar Vidal explica que “fèiem una regata, ajuntàvem els dos trossos amb un filferro prim, i fins que tornava a petar”. El fet que fossin de fusta també propiciava el seu desgast ràpid, fins a quedar poc menys que quadrades. Aleshores les portaven al torner, que en recuperava la forma arrodonida i les tornava a deixar a punt per patinar, segons recorda el mateix Vidal.

Un altre handicap de les beceroles de l’hoquei sobre patins era les dificultats que hom tenia per frenar. Ramon Ferré explica que, al principi, n’hi havia que no en sabien: “n’hi havia que no sabien frenar per l’esquerra i per la dreta sí, o a l’inrevés”. A l’exentrenador del CP Calafell li ve a la memòria quan “a l’inici, les nòvies dels jugadors els acompanyaven fins a la pista, els agafaven perquè no caiguessin” i a partir d’allà, “que s’espavilessin”. Era una època en què els jugadors frenaven pels costats ja que, amb paraules de Vidal, “si frenaves per davant, segons com saltaves per davant”. Això era als anys cinquanta, però és que fins al 1945 encara havia estat pitjor, ja que, segons explica Padilla, “els patins anaven sense tacs” per frenar; i el que no sabia patinar, jugava de porter.

L’estic és una de les coses que ha evolucionat més amb el temps, però segons Ferré cap a pitjor. El calafellenc afirma que abans duraven més: “ara els venen verds, són més barats i duren menys; al segon xut s’ha trencat perquè la fusta no està ben curada”. No obstant la crítica, abans també s’esberlaven. Quan així succeïa, Àlvar Vidal diu que “els havíem d’apedaçar amb filferro, que no es podia fer, i amb cinta aïllant ho tapàvem perquè sinó els àrbitres no ens deixaven jugar”.

La primera pilota que es va utilitzar en hoquei patins era de fusta i tenia unes mides més grans que les actuals. Posteriorment la van canviar per una de més petita i plastificada; amb la Guerra Civil l’esport quasi va desaparèixer i, en recuperar-se, va passar a jugar-se amb un disc, copiant l’estil d’hoquei sobre gel: un disc de fusta, que mesurava 90 mil·límetres de diàmetre i dos centímetres de gruix, que dibuixava una forma aplanada i que s’havia de fer lliscar per damunt del terreny de joc però sense fer-lo rodolar. Es penalitzava el fet que el disc fos aixecat més amunt de l’alçada de la porteria. No va ser fins a meitats dels quaranta que es va canviar el disc per la bola actual, que rodava més ràpida que el disc –per tant, donava més velocitat al joc–, seguint la tendència a nivell internacional.

Jugar a la intempèrie

Les pistes dels inicis poc tenien a veure amb les actuals. Tots els poliesportius eren sense sostre ni recer i, quan plovia, rarament s’ajornava el partit. Ni tan sols se suspenia l’entrenament, perquè segons recorda Ferré, “en un partit que plovia, el reglament deia que si la pilota no quedava coberta d’aigua en tres quartes parts, no es parava”. El que feien els jugadors –els que s’ho podien permetre– era canviar les rodes de fusta dels patins per unes d’alumini que s’adherien millor al mullat. Un detall de molta transcendència, ja que molts partits s’acabaven decantant per un o altre bàndol, independentment de quin dels dos equips fos superior, pel fet que un d’ells no havia previst que pogués ploure i no pogués calçar-se les botes amb rodes d’alumini!

Les pistes eren totes de ciment, amb un ferm de molt males condicions, que lliscava molt i, per tant, que propiciava que els jugadors acabessin més sovint per terra. Eren pistes polivalents, on es feien festes, balls, s’hi jugava a bàsquet i el calçat esportiu de la gent que les trepitjava “abrillantava el terra, llavors el jugador, quan volia frenar, relliscava i no s’aguantava”, explica Ferré, que comenta que en alguna ocasió, per evitar les relliscades, abans del partit “es posava salfumant perquè es mengés la brillantor del terra”.

Les pistes no tenien cap mena de protecció per evitar la sortida de la bola a fora; tan sols un tauló d’un pam d’alçada que circumdava la pista, i un cable que es trobava a un metre d’alçada, per evitar que el públic s’avalancés a l’interior. Més endavant van venir els tancats d’un metre d’alçada al voltant de tota la pista, ja fossin enreixats o de ciment; i fins que no es van col.locar xarxes al darrere de les porteries, el públic assistent als partits tenia tots els números per rebre l’efecte d’una pilotada desviada.

Tècnica individual

La tècnica també ha evolucionat molt, cap a una professionalització quasi total. L’hoquei sobre patins sempre ha estat un joc ràpid, vivaç, si bé als anys quaranta i cinquanta no ho era tant com ara. La bola es remenava a una enorme velocitat, però les posicions dels jugadors eren més estàtiques que en l’actualitat. Perquè si ara davanters i defenses es creuen entre ells i es mouen per tota la pista, abans els quatre jugadors de pista formaven un quadre estàtic, en què cada jugador tenia la seva àrea de joc. Hi havia dos defenses, un constructor de joc i un rematador, i “un dels defenses es quedava estàtic al darrere”, quan en l’actualitat els quatre jugadors s’incorporen a l’atac i retrocedeixen a defensar, segons s’escau. Amb tot, els jugadors gaudien d’una major llibertat de moviments, sense els marcatges ferris d’avui dia i un joc menys mecanitzat. “Abans es feien unes jugades espectaculars que la gent s’aixecava del seient, els jugadors jugaven més alegres, treien el que tenien a dins”, opina un nostàlgic Ferré, per qui l’hoquei patins ha volgut copiar massa coses de l’hoquei gel (el pressing, la duresa del joc…) i ha perdut personalitat. Un altre canvi que ha portat l’evolució d’aquest esport és que abans el joc era lliure per tota la pista: no existia el camp enrere.

Una altra de les normes que ha canviat és la del xut. El vilafranquí Francesc Padilla comenta que quan es començava a jugar a hoquei, “si no driblaves el defensa, xutar no era vàlid”, de manera que la tècnica individual hi feia molt a l’hora de decantar un partit a favor d’un o altre equip. Pel que fa als canvis de jugadors dins el terreny de joc, Padilla afirma que “els suplents només podien sortir si algú es feia mal o per avaria”. Dos fets que succeïen amb freqüència, el primer per la desprotecció dels jugadors, i el segon per l’escassa consistència del material que s’utilitzava. D’avaries “n’hi havia moltes perquè les rodes de fusta marxaven i si ja no en tenies altres”, era obligat fer el canvi, explica Àlvar Vidal.

Una de les assignatures pendents de l’hoquei patins d’avui dia són els llançaments de penal, que han perdut l’efectivitat que s’havia assolit trenta o quaranta anys enrere. Un temps en què cada equip tenia el seu especialista, que els entrenava a consciència i en fallava molt pocs, tot i que les porteries eren d’unes dimensions més reduïdes. Val a dir, però, que actualment els porters disposen d’unes proteccions que converteixen la porteria en un fortí gairebé inexpugnable.

Desplaçaments que eren via crucis

Situats en un temps en què el transport i les comunicacions no eren gens fàcils, cal suposar que els problemes de desplaçament sovintejaven, tant pels equips que s’havien de desplaçar a altres poblacions per disputar els seus partits, com pels jugadors que havien estat fitxats per equips de fora del municipi de residència, i s’hi havien de traslladar a entrenar i a jugar els partits. Ramon Ferré recorda que, en molts desplaçaments, anar a jugar un partit d’hoquei lluny de casa equivalia a perdre tot un dia. Una vegada que el Calafell havia de jugar a Molins de Rei, “el rector va fer una missa especial als jugadors a les 6 del matí perquè poguessin marxar amb el tren de primera hora del matí, i no tornaven fins a les 10 del vespre amb l’últim tren”. I és que era una època en què no hi havia trens amb tanta freqüència com en l’actualitat.

Un altre cas recordat pels vilafranquins Àlvar Vidal i Francesc Padilla, era el del dia que van haver de jugar a Girona. Vidal rememora que “sortíem el dia abans i fèiem nit a Barcelona, perquè l’exprés de Portbou sortia a les 8 h 30′ de Barcelona” i era l’única manera que tenien d’arribar a temps al partit. Un partit que els sortia força car, ja que “quan anàvem a Girona, la fonda costava cinc duros, que és el que guanyava jo en una setmana”, afirma Padilla.

Altre tipus de desplaçaments eren els dels jugadors fitxats per equips d’altres municipis; els fitxatges de jugadors ha estat un fet que ha succeït sempre, sobretot a partir de 1950, quan alguns jugadors començaren a cobrar per jugar. Eren les primeres passes cap a la professionalització de l’hoquei. N’és un exemple un club d’efímera existència a principis dels cinquanta, el de la Societat El Centre de Sant Sadurní, que era conegut com l’equip d'”el Rela y sus forasteros”, perquè tenia una plantilla integrada quasi exclusivament per fitxatges de fora de Sant Sadurní fets a cop de talonari, segons explica Francesc Padilla, que n’havia format part. A mitjans anys cinquanta, el CP Calafell també va començar a fitxar jugadors de fora, com el vilafranquí Leopold Garcia “Polo”, el seu germà Emiliano, el també vilafranquí Àlvar Vidal o el vendrellenc Cisco Prats. Començava a ser una pràctica que es convertiria en habitual.

Entrenaments

Els entrenaments d’antany consistien, generalment, a fer un partidet i “xutar” a porteria; i sobretot, patinar i patinar. Com que l’hoquei era poc professional, d’exercicis gimnàstics i de tàctiques poc se’n parlava: primava la tècnica individual i, en tot cas, cada jugador decidia fins a quin punt millorava la seva preparació física. Segons Àlvar Vidal, “entrenàvem un parell de cops per setmana, quan plegàvem de treballar a les 7 o a les 8 de la tarda”, però “als entrenaments, com que es feien per afició i no cobrava ningú, venia qui venia”.

Gran rivalitat

La rivalitat dels primers anys d’hoquei patins era molt gran entre els pobles veïns. Equips com el Calafell, el Vendrell, el Vilafranca, el Vilanova i el Noia de Sant Sadurní van viure des de sempre derbis molt disputats, en què sobre la pista es traslladaven les rivalitats existents entre ciutats properes. El fet que la majoria de jugadors dels equips fossin del mateix poble i que els fitxatges foranis fossin minoritaris, feia que els derbis es visquessin amb més intensitat i que, en més d’una ocasió, jugadors i públic haguessin arribat a les mans: “Abans es feien de tot, i si s’havien de pegar, es pegaven; avui són més educats, tenim una altra formació, és evident que el comportament no havia de ser aquell, però de vegades que salti alguna xispa i hi hagi rivalitat, també és bo”, opina Ramon Ferré. Que els jugadors es barallessin, o que el públic saltés a la pista i s’armessin tanganes, era un fet del tot normal en l’hoquei, com en qualsevol altre esport de masses.

El futur incert

El futur de l’hoquei sobre patins és incert. L’Estat espanyol no ha disposat mai de gaire equips punters; l’afecció a aquest esport sempre s’ha centrat a Catalunya, i especialment en algunes zones determinades, com el Gran Penedès, la zona sud de la Costa Brava, Reus, Osona, entre altres. Anys després que hagi començat a calar l’afecció a aquest esport a la zona de Galícia/Astúries i a Madrid, diverses veus apunten que la Federació està projectant d’escampar-ne l’afecció cap a les grans ciutats de l’Estat, per arribar a disputar una lliga estatal a imatge de la Primera Divisió de futbol o de l’ACB de Bàsquet. La fórmula: mitjançant el fitxatge per part d’equips de tot el territori estatal de jugadors catalans consagrats. Un fet que sens dubte haurà de perjudicar els clubs petits, disseminats per tot Catalunya –entre ells els penedesencs–, i no només perquè possiblement puguin perdre categoria en favor d’altres equips amb pressupostos inflats a cop de talonari, sinó perquè aquest fet també podria influir en l’esport base, que ha de ser l’autèntic planter i el futur de l’hoquei sobre patins.


Anglaterra, bressol de l’hoquei

Igual com el patinatge sobre rodes és una derivació del patinatge sobre gel, l’hoquei patins també és una evolució de l’hoquei gel, coexistint actualment els dos esports, però amb un predomini clar de l’hoquei patins. Els primers compassos d’aquest esport com a tal cal cercar-los al segle XIX a Anglaterra, des d’on es va anar exportant cap a altres països. Pauales com “hoquei”, “estic” o “buling”, plenament acceptades, tenen una clara procedència anglosaxona. La penetració de l’hoquei patins a l’Estat espanyol va tenir lloc l’any 1915 a Barcelona, localitat on es concentrà la seva pràctica durant uns quants anys; s’hi disputaven els partits amb una reglamentació molt similiar a la de l’hoquei herba, la tercera variant de l’hoquei. De fet, de les tres modalitats d’hoquei actuals, sembla que l’hoquei herba és la més antiga.

El primer reglament de l’hoquei sobre rodes data de 1924, any en què també es fundà la Federació Internacional d’Hoquei Patins. A l’Argentina va començar a jugar-se als anys trenta, a la ciutat de San Juan. En un primer moment, les porteries eren lleugerament més grans que les actuals, i no es permetia fer canvis de jugadors durant els partits, que duraven 40 minuts dividits en dues parts de 20 minuts. El disc amb què es jugava era de fusta, de nou centímetres de diàmetre per dos d’alçada, aproximadament. Els primers clubs del país van néixer a Barcelona, si bé amb els anys també va calar primerament a Cerdanyola i a Girona, i més endavant a Vilafranca i Reus, entre altres. A principis dels quaranta va arribar a Galícia, l’altre gran focus de l’Estat on històricament s’ha jugat a hoquei. La seva pràctica i afecció van deixar de ser minoritàries a partir de la substitució del disc per la pilota (meitat dels anys quaranta), un fet que donava una major espectacularitat al joc. També va ser decisiu el campionat del món que es va jugar l’any 1951 a Barcelona, i que va guanyar per primera vegada la selecció espanyola, agafant el relleu a la pentacampiona selecció portuguesa; els 12 primers campionats del món els havia guanyat amb autoritat l’omnipotent selecció anglesa. Va ser posteriorment que les seleccions italiana i argentina van situar-se al nivell de l’espanyola i la portuguesa, i que l’anglesa ve perdre calat.


20 anys del torneig d’hoquei base L’Anxaneta

Enguany s’ha complert el 20è aniversari del torneig d’hoquei base L’Anxaneta, que organitza el Club Patí Sant Ramon, pertanyent a l’escola vilafranquina del mateix nom. Aquest torneig va ser creat al 1982 amb la voluntat de potenciar aquest esport a nivell base. El seu antecedent era la festa de fi de curs que cada any organitzava el Sant Ramon. A partir de 1982 es va decidir ampliar la festa a tot un cap de setmana i, a imatge del Torneig de l’Amistat que organitzava el CE Noia, es va organitzar una competició –batejant-la amb un nom molt nostrat– en què cada any participarien tots els equips del Sant Ramon, que competirien per categories amb els millors equips del moment. Hi han anat campions nacionals, seleccions de les quatre províncies catalanes, del Gran Penedès, seleccions de la Corunya, equips punters d’altres països…, sempre primant el seu alt nivell de joc. Enguany el CP Sant Ramon ha aconseguit per primera vegada la fita de tenir un equip per a cada categoria de l’hoquei base (prebenjamí, benjamí, aleví, infantil, cadet i júnior), per la qual cosa ha estat la primera edició en què hi ha hagut competició en les sis categories. Amb els anys L’Anxaneta ha aconseguit un prestigi no igualat per cap altre torneig d’hoquei base. I és que s’hi ha vist jugar molts nens que, a la llarga, han esdevingut internacionals. En la primera edició hi van jugar, per exemple, els germans Folguera (guanyadors en infantils amb el Bell-lloc) i en el 10è aniversari es va jugar un partit d’exhibició amb els aleshores 25 jugadors juvenils i júniors que havien jugat L’Anxaneta, i que havien acabat essent internacionals.

Autor entrada: fullinter

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *