Deu vostre favor

Cantats des del segle XIII en llaor a la Mare de Déu o determinada advocació, els goigs assoliren la màxima expansió durant els segles XVII i XVIII. Compostos a vegades per reconeguts poetes, foren un destacat instrument de conreu i de conservació de la llengua.
“La ballada dels goigs de Nostra Dona” que figura al Llibre vermell de Montserrat són els goigs catalans més antics que es coneixen.

Els goigs són composicions laudatòries que ponderen les gràcies i virtuts de la Mare de Déu, Jesucrist o algun sant, que es canten habitualment per la Festa Major, coincidint amb la festivitat del respectiu patró.

Des del segle XII, la literatura llatina medieval oferia composicions en vers o prosa que exaltaven els goigs de la Mare de Déu, bé de la seva vida terrenal

-l’anunciació, la visitació, el naixement de Jesús, l’adoració dels Mags…- o de la seva vida celestial.

Els Gaudia Beatae Mariae Virginis van ser traduïts i imitats a totes les llengües romàniques i germàniques i al Llibre vermell de Montserrat es conserva el més famós i un dels més antics goigs terrenals compostos a Catalunya al segle XIV: “La ballada dels goigs de Nostra Dona en vulgar català a ball rodó”.

Es considera que els goigs celestials, que lloen els atributs de la Mare de Déu derivats de la seva assumpció al cel, són més tardans que els terrenals i deriven d’un himne llatí atribuït a Tomàs de Canterbury, del qual hi ha una traducció catalana molt literal al Cançoner de Joan Berenguer de Masdovelles i una altra de conservada en un manuscrit de començaments del segle XVI, molt més lliure i escrita en forma de set goigs celestials, en versos heptasíl.labs, acompanyada per una oració també en llatí.

Altres advocacions

Durant el segle XV, els goigs evolucionen a Catalunya i passen de la lloança a la Mare de Déu en general a advocacions més concretes, sent la més important la del Roser -origen de les caramelles- que adopten la forma de la dansa provençal. En el mateix segle XV, les lloances s’estenen a Jesucrist i als sants i aquestes composicions adopten els noms de cobles, llaors, pregàries, clamors o súpliques.

Amb la invenció de la impremta, els goigs són impresos en fulls solts i es propaguen ràpidament per les confraries a les esglésies, capelles i santuaris.

El costum d’entonar els goigs al final de les funcions religioses és pràcticament exclusiu dels territoris de la corona d’Aragó i, com explicà Joan Baptista Batlle a Los goigs a Catalunya (1924), “mentre que la clerecia i tot l’element social jurídic solia usar la llengua llatina, per ser l’única gramaticada aleshores, els goigs es cantaven arreu en català”. Precisament van ser els peregrins catalans els qui van escampar aquesta devoció dels goigs per terres d’Espanya i de l’estranger, d’on acudien molts romeus a visitar la Verge de Montserrat, santuari molt conegut entre la cristiandat de segles passats.

Els goigs han servit per seguir, pas a pas, el procés de la poesia mística popular i el creixement de la devoció a Catalunya. Gràcies als goigs, s’han pogut conèixer els noms de moltes imatges desaparegudes de petites capelles o de portalades dels pobles. Com apuntava mossèn Jaume Barrera en la seva anàlisi La obra de Juan B. Batlle: Los goigs a Catalunya, “…en els goigs es refonen els dos elements de caràcter líric i didàctic, són com una vida dels sants versificada. (…) El poble senzill va conèixer la vida i els misteris de Jesús i de Maria Santíssima, la vida dels sants i màrtirs, per la cantarella descriptiva dels seus goigs”.

De vegades, més que la lloança de la vida i miracles d’un sant, el goig es componia i després es cantava en petició d’algun favor determinat, com per exemple que plogués en temps de sequera extrema o que protegís els fidels d’alguna pesta que assolava el territori.

Conservadors de la llengua

Dels segles XVI al XVIII, els goigs, moltes vegades compostos per eminents poetes com Rafael Bover o Francesc Vicent García i altres per versificadors afeccionats, foren un instrument de conreu i de conservació de la llengua, encara que a vegades van ser utilitzats amb finalitats polítiques i burlesques.

Poetes com Verdaguer, Maragall o Costa i Llobera, juntament amb eminents músics de Catalunya, contribuïren a la perduració dels goigs, tasca compartida amb les associacions d’amics dels goigs, encarregades de conservar i difondre aquesta mena de composicions.

Autor entrada: fullinter

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *