Aproximació al simbolisme de l’àguila

Acostumem a creure que amb imatges ho podem explicar tot, millor dit, que amb imatges ho podem vendre tot.
Em ve al cap l’espot televisiu d’una beguda refrescant que, en vint segons, narrava una pel·lícula de lladres i serenos en què aquell que s’havia empassat un diamant era descobert, mentre que el que havia assaborit la beguda, s’emportava la pedra i fugia amb la guapa de torn. El cítric amb bombolles que s’anunciava era només una anècdota dintre la història i allò que realment seduïa de l’anunci eren les imatges que construïen el relat. Era l’aventura el que les imatges venien. Una aventura que quedava fixada i associada a un refresc. Però figurem-nos, per un moment, que no coneguéssim el codi d’aquella narració o que, a resultes d’un llast, ens hagués quedat només part de les imatges d’aquest espot. Possiblement no acabaríem d’entendre-la, la història, i ens veuríem obligats a fer un esforç d’interpretació, d’imaginació.

En la construcció de l’imaginari sempre hi ha implícit un procés d’imaginació, però, tanmateix, qualsevol lectura posterior d’una imatge ja construïda comporta un esforç d’interpretació, és a dir d’invenció, és a dir d’imaginació.

  • Vivim en un món en què les imatges ho poden explicar quasi tot, però rares vegades ens preguntem què hi ha darrere de la construcció d’una imatge, què és allò que d’ella ens sedueix, què batega sota el substrat del seu ser visible.
  • Us preguntareu què hi té a veure, això, amb el simbolisme de l’àguila. Sempre faig servir una mateixa cita, en aquest casos. És un suggeriment de Dan Sperber que diu: “Qui prova d’interpretar símbols, mira la font de la llum i no hi veu res. Però la font de la llum és allà no perquè se la miri a ella, sinó perquè es miri allò que ella il·lumina”.

Comencem a entrar en matèria. I del que aquí es tracta és de parlar del simbolisme de l’àguila. Per tant, seguint la màxima d’Sperber, provaré aquí de referir-me no tant a l’animal en si, com a allò que el simbolisme de l’àguila sembla il·luminar.

Si he escollit com a títol d’aquest article el fragment d’una cançó dels anys setanta és per una raó: en general, els arquetips simbòlics són atemporals i travessen els temps. No són pas coses exclusives del passat, sinó quelcom que circula també en els nostres inconscients, malgrat que sovint no ens n’adonem (ja se sap, els somnis humans estan més enllà de la Història). És el somni de l’àguila el que vull explicar seguidament.

No és casual que la Bonet en la versió catalana de L’Àguila Negra ­una peça de la cantant francesa Barbara­ entoni un vers com “… quan de cop el cel s’omple de llum / i un ocell negre surt sense venir d’enlloc…”. No ho és, de casual, atès que des de ves-a-saber-quan el simbolisme de l’àguila va lligat al del cel i al de la llum. La cançó reuneix quasi tota la constel·lació simbòlica lligada a la rapaç: la verticalitat i el vol, el cel i la llum, l’acromatisme, la puresa, el poder, la joventut. Anem per pams, la cosa és més complexa del que sembla.

La vertical

Simbòlicament, el sentit vertical està relacionat amb l’activitat i amb l’acció. Costa de pensar activitats humanes que es resolguin en una altra postura que no sigui la d’estar dret ­això no vol dir pas que no n’hi hagi, però a banda del repòs, hi ha poques accions que s’efectuïn en posició horitzontal. Per això, la verticalitat sempre té una connotació activa, viva, vinculada al moviment recte i ordenat, a l’avenç i, també, als principis espirituals.

Convindreu que qualsevol vertical té sempre un dalt i un baix, i que aquestes dues convencions de posició tradueixen sovint una accepció moral: el bé i el bo queden associats a l’alçada i, per oposició, el mal i el dolent romanen a baix. El nostre llenguatge ho palesa en expressions tan corrents com: “estar a l’alçada d’una cosa o d’una circumstància, arribar molt amunt, pujar/baixar de categoria, caure molt baix, no arribar ni a la sola de la sabata d’algú…”. Per analogia, els elements que, per situació, ocupen una o altra posició tenen una connotació positiva o negativa. En el cas de l’àguila, per exemple, l’imaginari li atorgarà una significació positiva, en ser l’au que vola més alt. El mateix passa amb el cel, la muntanya o el sol que, igual que l’àguila, esdevenen arquetips simbòlics de la idea d’elevació.

“Allò alt ­escriu Eliade­ és una categoria inaccessible a l’home com a tal, pertany per dret propi als éssers sobrehumans”. Per no haver de renunciar al seu desig de verticalitat, d’enlairament, de lleugeresa, l’home ha imaginat instruments per assolir l’alçada. Entre aquests, el més efectiu és l’ala.

El vol

“…lentament les ales bategant, lentament ella anava girant…”. En el món de l’imaginari, les ales són un atribut del vol més que un simple apèndix anatòmic dels ocells. L’element que fa possible desafiar la força de la gravetat que ens manté aferrats irremeiablement a la nostra condició. Per aquesta raó, el vol expressa una ruptura amb l’entorn de les experiències quotidianes, anul·la la idea de límit i reporta la sensació de llibertat. L’ascensió i el vol formen part d’un desig comú a tota la humanitat, perquè volar comporta benestar, força i alliberament. I és que l’ascensió constitueix el viatge en si, el viatge imaginari més real de tots, amb el qual somnia la nostàlgia de la verticalitat pura i del desig d’evasió. Què explica sinó la imatge d’Ícar escapant del laberint gràcies a les ales construïdes pel seu pare? Recordem, també, que la cançó que sona de fons d’aquest article amalgama l’ensomni del vol i l’evasió vers un temps idíl·lic: “Un bon dia o potser una nit / vora el mar jo m’havia adormit […] Fou llavors que vaig saber quina imatge del passat volia tornar amb mi […] Bon ocell porta’m amb tu al país d’altres temps […] com abans, en somnis clars d’infant, com abans damunt d’un núvol blanc…”.

Volar ha estat sempre el gran anhel humà, una acció utòpica que només es pot assolir a través del somni o la transcendència.

El vol expressa, per altra banda, la intel·ligència i la comprensió de les coses secretes i el simbolisme de l’ascensió mostra una dimensió més profunda vinculada a la transcendència i a l’espiritualitat. Tot un conjunt de símbols i significacions relatives a la vida espiritual i, sobretot, als poders de la intel·ligència, se solidaritza amb les imatges del vol i de les ales. Un dels arquetips simbòlics més estesos en aquest sentit és el de l’àngel, però n’hi ha molts altres.

I de la mateixa manera que allò superior (el dalt) tenia una connotació moral nuada amb el concepte del bé, l’ascensió o l’elevació a través del vol comparteix idèntic principi. Sembla ser, doncs, que un dels aspectes més importants del simbolisme de l’àguila s’ha de relacionar amb el domini de l’actitud espiritual per sobre de les tendències materials. L’àguila té el poder de volar i fulminar, d’elevar-se per dominar i destruir allò inferior. Sovint se la representa en ple vol portant una víctima, com a símbol de la victòria d’allò superior (la intel·ligència, l’esperit) sobre l’inferior (els instints, la matèria). D’aquí el caràcter moral i clarivident atribuït a l’àguila. Abans que ocell, l’àguila és sobretot ala. Una ala que vola cap a la llum.

La llum

Així com a l’esquema simbòlic de l’ascensió se li oposa punt per punt el de la caiguda, de manera similar els símbols de la llum s’oposen als de les tenebres.

Tal vegada, la significació més generalitzada de l’àguila sigui la de ser una au lluminosa, i en moltes cultures se l’associa al sol, especialment el sol naixent vencedor de la nit. “…com abans, tu i jo el sol encendrem…” sentim cantar a la Bonet. El seu oposat és l’òliba, ocell de les tenebres i de la mort (l’àliga de Vilafranca abans en portava una al bec).

Pel seu vol ràpid i intrèpid se la familiaritza, també, amb el foc i el llampec (així es representava l’àguila en monedes macedònies i romanes). El llamp és com una ala lluminosa que travessa el cel, un esglai que trenca la foscor. És a causa de llur rapidesa i rectitud que tant el llampec com l’àguila se sinonimitzen amb l’agudesa mental i el ràpid saber. L’arma i atribut de Zeus, sobirà de les divinitats gregues, és el llamp, i el féu es transforma, a vegades, en àguila.

Si pel fet de ser l’animal que més amunt vola, l’àguila era associada al cel, ara, a causa de participar del simbolisme de la llum, la veurem també com a metàfora del cel resplendent i de la llum celeste. I com la llum celeste, que és incolora o poc colorejada, l’imaginari dóna al cos de l’àguila una tonalitat neutra ­blanca o negra­ i a vegades, els colors que simbolitzen la llum: el blau i el daurat (potser és el to de la llum solar el que representa la pintura que s’imprimeix sobre la carcassa de l’àliga vilafranquina).

També, si ens fixem en la lletra de L’Àguila Negra, observarem que hi ha una estrofa que omple l’animal d’atributs lluminosos: “…els seus ulls eren de color robí / i les plomes de color de nit / al front mil raigs de toc suau / l’ocell coronat lluïa un diamant blau…”. No cal insistir que, des de ben antic, les pedres precioses són considerades com la materialització de la llum, de la qual en són metàfora, però sí que podem aturar-nos un moment en la qüestió de la corona com la manifestació visible de l’halo lluminós. En el seu origen, la corona ­com l’aurèola dels sants cristians o dels budistes il·luminats­ té una significació solar i sembla representar una de les formes de l’èxit contra la resistència a l’elevació. L’aurèola, la corona, són símbols de la victòria sobre les forces dominades per l’obscuritat, la nit i la monstruositat tel·lúrica. Potser, per això l’àliga coronada vilafranquina se situa just darrere del drac i de la diableria, i precedint les corones reials que llueixen els gegants. La corona solar, l’aura transcendent de la il·luminació, es transforma, per analogia, en la corona del sobirà i en símbol del poder.

El sobirà

Només aquell que està per damunt dels altres ­el de sobre, el sobirà­ pot ostentar una corona. La corona és la marca del seu poder.

Com s’ha dit abans, l’ascensió o l’elevació denoten una determinada posició moral, però també designen un valor jeràrquic, en el qual aquell que està a dalt té poder sobre la resta. En moltes llengües, els conceptes elevació i poder són sinònims, segurament derivats del sentiment de sobirania que acompanya els actes i postures ascensionals (la contemplació des de dalt dels cims, per exemple, tradueix també un sentit de sobtat domini de l’univers)

A banda de la corona, el sobirà exhibeix dos altres atributs que manifesten el seu poder: el ceptre i l’espasa. El ceptre (el basto o verga) és la manifestació de la seva masculinitat i de la seva força viril. L’espasa, en canvi, assenyala la seva faceta de guerrer i el poder militar que tot sobirà té.

Amb independència de la seva vinculació amb l’altura i l’astre rei, l’àguila s’identifica amb l’activitat masculina fecundant i amb la figura del pare, amb la potència viril, i així mateix amb l’esperit de lluita i l’activitat guerrera. Per la qual cosa no és estrany que l’àguila sigui l’emblema per excel·lència del sobirà. A Roma era identificada amb l’emperador i símbol de les legions. En gairebé tot l’art oriental apareix lluitant i l’heràldica ens ensenya molts exemples en què l’àguila està representant el poder del príncep o de l’emperador. Per altra part, des de l’extrem orient fins al nord d’Europa, l’àguila és l’animal associat als déus del poder i de la guerra.

Lligada simbòlicament a l’energia masculina fecundant, a l’esperit de lluita i als principis d’acció i d’activitat, la imatge de la rapaç al·ludeix a la potència vital, a la força de joventut.

La joventut

L’associació entre àguila i joventut es troba fonamentalment en els bestiaris ­llibres de caràcter moralitzant que van tenir gran difusió durant l’edat mitjana. La major part dels textos comenten el salm 103,5 “La teva joventut es renovarà com la de l’àguila”, incitant el lector a actuar com ella:

Quan l’àguila envelleix el seu vol es fa pesat i la seva vista s’enterboleix. Llavors l’àguila busca una font d’aigua pura i vola cap allí dalt, al cel del sol, i crema totes les seves velles plomes, fa que es desprengui la pel·lícula que cobria els seus ulls i baixa volant cap a la font, on se submergeix tres vegades, renovant-se i tornant a ser jove “[…] Quant a tu, oh home, deixeble de Crist, quan l’atuell de l’home vell et destorbi i els ulls del teu cor s’hagin entorpit, busca la font que renova la joventut, la font d’aigua viva que és la paraula de Déu, i vola a les altures com el sol de justícia, Jesucrist […] i submergeix-te tres vegades en l’eterna font de la penitència…” (Physiologus grec, versió 1587).

És interessant el text perquè al·ludeix a tres aspectes que aquí només podem esmentar de passada: els processos de purificació que sovint comparteixen espai simbòlic amb el vol i l’ascensió; l’ull clarivident de l’àguila i l’adveniment de la paraula, com a fruit de la clarividència.

Això ens porta forçosament a parlar de sant Joan.

L’ull i la paraula

Els bestiaris recullen la llegenda que l’àguila és capaç de mirar el sol sense parpellejar i que desestima aquell pollet que no pot aguantar la contemplació directa dels raigs solars. En el Bestiari de Philippe de Thaün (1151) es llegeix: “L’àguila és la reina de les aus. L’anomenem clarivident atès que mira el sol quan aquest més lluu, contemplant-lo directament sense clucar els ulls. Des de dalt, veu perfectament com neden els peixos al fons del mar…”.

Tal vegada és per la clarividència atribuïda a l’àguila que l’animal ha esdevingut el símbol de l’evangelista Joan, el més jove dels apòstols.

Hi ha una estreta connexió simbòlica entre la llum, l’òrgan de la visió i la paraula, sobretot quan aquests elements es troben en un context de transcendència. Sant Joan, per exemple, inicia el seu text associant la paraula a la llum. L’evangeli és un text que “lluu entre les tenebres i il·lumina el camí cap a l’Altíssim”. El mateix Joan, a l’Apocalipsi, descriu la figura que l’identificarà i enmig d’un desplegament de símbols lluminosos escriu: “… hi havia quatre vivents, plens d’ulls mirant enfora i mirant endintre. El primer vivent semblava un lleó; el segon un vedell; el tercer tenia fesomia humana, i el quart era com una àguila en ple vol. Cadascun dels quatre tenia sis ales i estaven plens d’ulls que miraven el voltant i cap al tron…” (Apo, 4 6-8). Així doncs, el cristianisme resumeix el simbolisme de l’àguila en la figura de sant Joan, aglutinant entorn seu la major part d’arquetips referents a l’elevació i al poder emanat de la il·luminació.

Per acabar, cal justificar que si és l’àguila representativa de Joan la que clou aquesta digressió és per la raó que l’àliga que passeja per Vilafranca ­igual que altres àligues-carcassa catalanes­ té de ben segur el seu origen en els entremesos que acompanyaven les processos del Corpus, d’ençà el segle XIV i, en el quals l’àguila, acompanyada del lleó, el brau i l’àngel formava part d’una peça en moviment al·lusiva al Tetramorfos, és a dir la representació simbòlica dels quatre evangelistes. Els processos que van ocasionar el desplaçament del Tetramorfos des dels relleus esculpits de les portalades gòtiques als entremesos de carrer són part d’un altre sermó.

Ara, un cop repassat superficialment el simbolisme de l’àguila, ens hauríem de preguntar què hi ha darrere de l’actual imatge processional. Dit d’altra manera, quina construcció imaginària es desprèn de l’àliga de Vilafranca, quin o quins poders representa, si es refereix també a qualque valor moral i quins tipus de context la nostra efígie explica. La resposta a això mereix un estudi més detingut i una atenció que depassa el marc d’aquest article.

Autor entrada: fullinter

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *